Estiu de 1995. Viatgem a Bilbao amb la família mentre repeteixo fins a l’angoixa el meu desig d’anar a San Mamés per palpar les parets exteriors i magnificar davant dels amics l’experiència d’estar a prop d’on va començar tot. Estarà tancat, és el mes d’agost, només veuràs un edifici enmig de la ciutat. El pare exercia la protecció emocional dels que sofreixen fills apassionats per qualsevol input vulgar. No vaig tardar a donar-li gairebé la raó: arribem a l’estadi, aparquem al cotxe, prenc la pilota, la guardo sota el braç i en efecte, no només està xapat sinó que no passa gairebé ningú pel carrer. L’orfandat estival de San Mamés m’estava donant pel sac a pesar del meu gest de falsa comprensió.

Podríem donar la volta per si trobem alguna escletxa? Tenia onze anys, segurament no vaig dir escletxa, ho sé. L’esguard de com pot ser tan pesat el nen va ser el preludi del verb afirmatiu per no haver de sentir allò de “si haguéssim fet la volta potser hauríem trobat una finestra entreoberta” Comencem a caminar, i sí, hi havia una porta ajustada amb un home en forma d’armari movent rajoles mentre es divisava nítidament el passadís interior que conduïa a la gespa. Autopista. Via directa. No vam dubtar. El pare va fer servir l’accent català per mostrar clarament la nostra procedència convergent i ens va dir “claro que sí, podéis diez minutos pero antes cierra que no os vean des de la calle”.

En sentir “diez minutos” vaig perdre tota prudència i vaig fer un esprint com el d’Stòitxkov el dia del 0-6 de la primera lliga de Cruyff. San Mamés era meu i els llançaments des del punt de penal d’aquella tarda me’ls he guardat per sempre més als calaixos tancats de la memòria, aprofitant que no hi havia mòbils i que molts d’aquests records acaben essent com nosaltres volem que siguin. Vaig ser feliç perquè l’operari de San Mamés m’havia regalat l’oportunitat de somiar amb els ulls oberts, de prendre la vaga emoció de saltar a un camp històric amb una pilota als peus, de donar sentit al futbol com a via d’aprenentatge perquè les criatures aprenguin a viure en gran.

En sortir li vam donar les gràcies i li vam preguntar el nom, es deia Kepa (Pere en euskera), i a casa sempre hem tingut en Kepa de San Mamés com un dels herois mítics de la nostra història particular, el jubilat anònim que deu deambular a mitja tarda per la ria mentre oblida que va obrir les portes de la Catedral a un nen d’onze anys, i que a vegades, és millor tenir les claus del temple enlloc de les d’un cel qualsevol.