L’anunci de Sergio Busquets que deixarà el FC Barcelona després de quinze temporades en el primer equip certifica el final d’una era esplendorosa. Busquets era l’últim exponent de l’equipàs que va dominar Europa amb un futbol que enamorava. El migcampista tanca una carrera potent i brillant com a blaugrana. És el tercer jugador amb més partits de la història del Barça –superat per Messi i Xavi– i té una col·lecció de títols impactant, encapçalada per vuit lligues i tres Champions, a més d’un mundial i una Eurocopa.

Home d’equip, de vestidor, de club, el migcampista de Badia ha traçat una trajectòria regular, sense cridar l’atenció, sense cap gest estrident, sense sortides de to. Ignorat pels premis individuals tan habituats a quedar-se amb els gols, Busquets ha exercit un lideratge silenciós molt valorat de portes endins. La visió, la intel·ligència, la capacitat d’anticipació i el domini de l’espai l’han fet ser únic. Sense ser el més fort ni el més ràpid, ha estat l’àncora, un rol essencial en la manera d’entendre el futbol que Cruyff va idear i que Guardiola va accentuar. “És estrany que hi hagi jugadors del Barça que no entenguin el joc de posició”, es queixava Xavi Hernández fa un any i mig. No és estrany que Busquets, que interpretava millor que ningú l’ADN blaugrana, fos encara una peça fonamental per al tècnic vallesà, que hauria agraït no perdre’l.

Tard o d’hora havia d’arribar l’adeu de Busquets, i el fet és que se’n va sense que tingui un relleu clar que n’hagi anat aprenent al seu costat. De noms, fa temps que en corren, i a partir de l’anunci és fàcil que en circulin uns quants més. Xavi, ara que ja no hi ha marxa enrere en la sortida d’un futbolista que ha fet jugar sempre, té el repte majúscul de cercar la millor solució; bo i assumint que un nou Busquets no apareixerà per art de màgia. Se’n va una figura tan irrepetible com l’era daurada de l’equip en què, tot i tenir un rol més secundari que els actors principals, es va fer imprescindible.