Opinió

Anacoretes de muntanya

Els que som de vena xirucaire entenem la muntanya com una activitat social que cal compartir amb amics o companys de club. Un cop que vaig anar tot sol a la vall d’Incles, a Andorra, per pujar el pic d’Escobes, les hores se’m van fer més llargues que un dia sense pa. A l’idíl·lic refugi de Juclar, sense més companyia que la meva ànima, quan es va fer fosc m’avorria de mi mateix i de seguida me’n vaig anar al sobre. El marc era l’ideal per poder gaudir de la muntanya en tota la seva plenitud; a més, el pic d’Escobes és estètic i té una grimpada final que fa l’ascensió prou entretinguda. Però què voleu que us digui... Hi va haver moments en què, sense ningú al costat amb qui comentar la jugada o amollar alguna facècia, em vaig avorrir com una ostra.

No tothom, però, veu la muntanya d’aquesta manera. Alguns han convertit l’activitat alpinística en solitari gairebé en una raó de vida. És el cas, per exemple, de Sílvia Vidal, de qui ja vam parlar fa temps en aquesta secció. La catalana, una dels millors del món en l’escalada de gran paret, no només afronta la majoria dels seus projectes en solitari, sinó també incomunicada. Això afegeix un plus de risc i perillositat a les seves escalades, atès que poden allargar-se ben bé un parell de mesos en llocs remots on qualsevol accident pot tenir un desenllaç fatal. A Catalunya, però, el pioner en l’escalada en solitari és Antonio García Picazo, que entre les dècades dels vuitanta i noranta va obrir un feix de vies tot sol, especialment al massís de Montserrat, on també va equipar la Teresina, la primera via ferrada de Catalunya, que actualment ja està desmantellada.

Per a alguns, escalar en solitari respon a una pulsió interior perquè es troben la mar de bé amb si mateixos, sense cap altra companyia animal que la fauna que puguin trobar-se. O potser escalen en solitari per poder sublimar les sensacions que aporta l’activitat. En altres casos, però, respon a una decisió deliberada que té més a veure amb una visió gairebé misantròpica de la vida. Que ho expliquin, si no, a Walter Bonatti, considerat el millor alpinista de tots els temps. El greu episodi que va viure en la primera ascensió al K2, on va ser abandonat una nit a la intempèrie pels seus companys d’expedició, va ser el germen de la seva brillant carrera com a escalador en solitari, que va culminar amb una ascensió èpica a la cara nord del Cerví. “Millor sol que en mala companyia”, podria ser el lema de vida de Bonatti.

Hi ha qui revesteix les seves ascensions en solitari d’una pàtina de misticisme i espiritualitat. És allò tan gastat per les xarxes socials de trobar-se “un mateix”, mirar “cap al teu interior” i buscar “un significat a la vida”. La majoria de vegades es tracta d’una impostura total amb l’únic objectiu de fer el tifa a Instagram. En realitat, només l’alpinista César Pérez de Tudela i quatre gats més tenen prou vida interior i les idees prou clares per articular un pensament a partir de les seves activitats alpinístiques que defugi els tòpics més tronats de la filosofia de butxaca. Qui va dur l’activitat en solitari gairebé al límit va ser l’italià Casimiro Ferrari, que va abandonar el seu país i la família per instal·lar-se a la Patagònia, on, a més de viure com un anacoreta, va ser el primer a escalar el Cerro Torre i on, tot sol, va assolir “la llibertat física i interior”.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)