Aquestes coses passen a la persones que estimem escriure. Ja des de divendres jo ruminava sobre com copsar la rara bellesa del minut de vulnerabilitat que De Burgos Bengoetxea ens va regalar a tots durant la roda de premsa abans de la final de la copa. Volia descriure la delicadesa del moment en què a un pare se li escapen les llàgrimes –només tres o quatre, contra la seva voluntat– en explicar l’experiència de consolar el seu fill i haver d’assegurar-li que el seu pare no és cap lladre, sinó simplement una persona honrada que a vegades s’equivoca mentre fa la seva feina d’àrbitre. Volia també denunciar la resposta de molts mitjans, els quals es van deixar portar per la morbositat d’espiar la identitat fragmentada de la figura que normalment associem amb l’autoritat, i es van limitar a buscar clics o visites tots anunciant que l’àrbitre de la final s’ha posat a plorar. En veure la reacció del Madrid i de gran part de la caverna, és a dir, la indignació de l’abusador que no concep la possibilitat que la víctima pugui expressar la seva realitat i veu en les llàgrimes una ofensa, així com la resposta de jugadors com Lucas Vázquez i Rüdiger després de perdre un partit del qual s’haurien de sentir orgullosos, pensava que aquest article s’escriuria sol.

Però la vida és així, i ara em trobo que no vull parlar ni de Real Madrid TV, ni de la final, ni de futbol. I és que mentre escric aquestes paraules, la meva dona dorm a l’habitació del costat, i jo estic a l’aguait de si una contracció més forta la desperta i hem de córrer a l’hospital. El nostre fill, que havia de néixer d’aquí a deu dies, ha decidit que ja era l’hora, i ha capgirat el centre d’aquest article. Jo volia condemnar, exigir, i expressar la meva frustració, però ara em trobo saturat d’expectació i felicitat.

Potser necessitava aquest xoc: una beneïda disrupció que em disposés d’una altra manera per entendre el missatge darrere la veu trencada de Ricardo de Burgos Bengoetxea. Aquest àrbitre, que sovint té un tarannà superb al camp, es va permetre, per un instant, despullar-se emocionalment per fer-nos veure que alguna cosa ha de canviar en el món del futbol. Ho va fer parlant del seu fill, mostrant-se com una persona que és sempre pare, i només a vegades àrbitre. La ironia és que jo volia criticar els mitjans per no veure la dimensió humana d’un àrbitre que ens està demanant ajuda, però ho volia fer a través del llenguatge bel·ligerant que tots plegats ens permetem utilitzar quan parlem de futbol. La temptació és pensar que De Burgos Bengoetxea atacava Real Madrid TV, però crec que ell es dirigia a tots nosaltres. Potser parlem massa sovint d’humiliació, d’indignació, d’escàndol, o de vergonya, i hauríem de trobar altres formes de descriure i viure el futbol. L’emoció n’és una part inexpugnable, però potser hauríem de cultivar sentiments que ens facin estar bé fins i tot en la derrota o en la injustícia. Al cap i a la fi, això és només futbol, i tots som moltes altres coses quan sona el xiulet. Jo d’aquí a unes hores tornaré a ser pare. Aquest és el meu primer pas perquè ell visqui un futbol més sa.