Abraçades blanc-i-vermelles
El Girona va fer la feina a Valladolid i va sumar els tres punts que li permetien treure’s un pes del damunt. Que li permetien assegurar competir per quart curs consecutiu a la màxima categoria i sumar-ne ja sis al compte particular dels seus gairebé 95 anys d’història –poquíssims al costat de la majoria dels seus rivals–. Alliberament era una de les paraules més repetides en una zona mixta del José Zorrilla on l’expedició gironina, el cos tècnic, els membres de la direcció esportiva, de comunicació i altres treballadors desplaçats no paraven d’abraçar-se amb tothom que identificaven com a cara coneguda i part implicada en aquest patiment instal·lat en les darreres jornades. Abraçades sinceres, cops a l’esquena, salutacions efusives i esbufecs gràcies a la sensació d’haver esquivat un desenllaç que hagués estat com un impacte d’un míssil a les bases del projecte. I més ara quan sembla que es vol fer el pas cap a un nou Montilivi i s’ha d’accelerar també cap a la construcció de les fases programades de la ciutat esportiva a La Massana de Vilablareix. Ara sí, des del xiulet final del col·legiat a Valladolid, o a Vila-real, quan es va certificar la permanència matemàtica, és moment d’anàlisi exhaustiva per extreure una conclusió de què ha fallat, qui ha fallat i com es pot solucionar la hipoteca que cau damunt del club amb les inversions que no han reeixit per molt que Míchel hagi donat oportunitats i hagi estat a sobre per treure suc d’on s’ha vist que difícilment en podia caure cap gota.
