És inevitable mirar cap al sud amb un punt d’enveja. El Barça ha signat un any esplèndid, amb una fornada de futbolistes que, fa quatre dies, jugaven al juvenil, al Linares o deambulaven sense protagonisme. De la necessitat n’han fet virtut. I, el més important, ho han fet amb jugadors que senten els colors més que ningú, que celebren els títols amb emoció sincera, com qui torna a casa. A Girona, en canvi, tanquem la temporada sense cap futbolista gironí a la plantilla. Ni un. Ni Valery, cedit, ni Pau López, desvinculat. I això que parlem constantment de l’“orgull gironí”, però... com el volem construir si no creiem prou en els de casa? No demano miracles. Sé que la Masia no es fa en dos dies, que l’elit és exigent i que el nivell de primera és altíssim. Però també sé que l’ADN d’un club no s’inventa; es construeix des de baix, apostant, confiant, oferint ponts reals entre l’Acadèmia i el primer equip. El Girona hi treballa, sí, però ara com ara aquest pont sembla més teòric que efectiu. Fer pujar un jugador del planter és molt més que un gest esportiu: és un missatge. És dir al nen de Quart, de Cassà, de Salt o de Sarrià que si lluita pot somiar. És regar un orgull que, per florir de veritat, necessita arrels gironines. Tenim un club admirat, un projecte esportiu consolidat i una ciutat entregada. Stuani, Portu, Juanpe i Juan Carlos ho senten, sí, però cal una mica més, ja m’ho perdonareu. Potser és hora que aquest “orgull gironí” no sigui només un eslògan, sinó també una alineació.