La deriva destructiva esportiva i econòmica del Barça fou causada per la manca de jerarquia arrelada als complexos de Bartomeu, o sigui per l’error clàssic de certes organitzacions de donar responsabilitats a persones que busquen el reconeixement d’un lideratge que no tenen per naturalesa: la caiguda de qui utilitza la projecció pública per salvar mancances privades.

Aquest fet va portar a la inversió jeràrquica del club, els jugadors van marcar les pautes esportives de l’entitat i la directiva va esdevenir el clauer de les seves estrelles, l’esclau dels deliris de grandesa de qui es creia el centre, la protecció de la lacra de qui va posar el Barça al servei del seu benestar: la feblesa de Bartomeu va convertir els treballadors en cacics i els administradors en majordoms dels nous dictadors.

A partir d’aquí, siguem diàfans perquè no soni tot plegat a una apologia autoritària, la democràcia està reservada a la política, és un dret ciutadà inalienable per salvaguardar la llibertat de consciències individuals i la necessitat de prosperar segons les nostres decisions, però en un club com el Barça la democràcia assembleària és el camí del covard per eludir les pròpies responsabilitats, i aquí rau el gran èxit de la gestió del triumvirat Deco, Flick i Laporta: tornar el Barça al necessari funcionament jeràrquic que ha de tenir tota estructura multinacional.

Evidentment aquesta forma de govern pot semblar limitada i personalista, però té la virtut de ser simètrica entre els càrrecs i la responsabilitat, i aquí entra la decisió del club amb l’arribada de Joan Garcia i el posar en context Ter Stegen, el cop de puny sobre la taula amb qui va exigir la titularitat abans de recuperar-se del tot, amb qui va fer servir el braçal per abocar declaracions lamentables posant en dubte elípticament la legitimitat de Szczesny, i al final, de fer quelcom mal vist per una afició resistent com la del Barça: el jugador fent valer els seus interessos personals per sobre dels del club.

Per tant, l’error de Ter Stegen ha estat actuar com si l’entrenador fos Xavi; el director esportiu, Abidal, i el president, Bartomeu, o sigui, fer el gest de prevalença de si mateix com si l’entorn fos el que va tenir Messi per marcar les renovacions estratosfèriques de tots els seus amics i negar el necessari canvi d’una plantilla aburgesada, i és clar, aquest cop ha trobat davant seu gent capaç de dir no per defensar el bé a llarg termini de l’entitat: mostrar portes de sortida just el moment abans que la situació es podreixi.

A partir d’aquí veurem si el fitxatge de Joan Garcia surt bé, perquè hi ha el risc del meló per obrir, la incertesa de si serà capaç de canviar la porteria d’un equip de la part baixa a un dels millors d’Europa, però l’èxit està en tot allò que es pot llegir a les bambolines d’aquest fitxatge, en l’acte d’autoritat de la directiva per sobre de la plantilla, en la necessitat de fer el darrer canvi generacional per enterrar del tot l’equip d’Anfield, en el fet de mostrar quina és la funció de cadascú a dins el club mentre s’agraeix els serveis prestats de Ter Stegen.

En definitiva, els títols d’aquest any han estat el gaudir del present i el recuperar l’orgull de la pàtria perduda, però la vertadera inversió és haver recuperat la força jeràrquica de qui no s’amaga a l’hora de prendre decisions sabent que la possibilitat de l’error i les conseqüències d’aquest són una part inherent de la seva feina: Deco, Flick i Laporta guanyen amb la sortida de Ter Stegen.