Opinió

Un any després

Mullera ha donat la cara entrenant-se sense la ràbia que a d'altres encara els dura

Àngel Mullera és un dels deu atletes catalans que competeixen en el mundial de Moscou. Dilluns va fer el quart millor temps de les tres sèries de 3.000 m obstacles i es va classificar de forma brillant (8:19.26) per córrer la seva primera final en un mundial. Avui, als 29 anys, i al tercer intent, complirà un dels seus somnis esportius, després d'haver-se entrenat a consciència, per simple afany de superació, durant un any.

Justament fa un any, les màximes autoritats de l'esport espanyol es van acarnissar amb ell perquè el van voler agafar com a símbol de la seva suposada lluita contra el dopatge. No en tenien cap prova, en cap dels set controls que li havien fet havia donat positiu, però Miguel Cardenal, president del CSD, i Alejandro Blanco, president del COE, van liderar personalment una croada per executar-lo a la plaça pública. L'intent de linxament va tenir el suport entusiasta de la premsa espanyola, amb els esportius As i Marca al capdavant. Necessitaven un cap de turc per donar la imatge al món que a Espanya no es tolera el dopatge, però no se'n van sortir. No van aconseguir llavors el seu objectiu i Mullera, a qui el TAS va donar la raó, va poder participar en els Jocs de Londres, tot i que ho va fer sotmès a una pressió brutal. Un cop d'ull a la premsa madrilenya que en la vigília de la cita olímpica el va voler crucificar demostra que no ho han oblidat. “Mullera, el atleta del escándalo, se mete en la final”, deia dimarts l'As, en una breu referència, mentre que el Marca titulava: “Mullera en la final, tras su ‘affaire' olímpico.” I que no em vinguin que el bon periodisme ha de contextualitzar les informacions. No recordo que aquests magnífics diaris contextualitzin les cròniques ciclistes d'Alberto Contador, per posar un exemple, recordant el seu positiu per dopatge. No, el problema és que els supura la ràbia que Mullera ha sabut arraconar per preparar la gran cita d'avui, com explicava amb molta naturalitat en l'entrevista que publicàvem dilluns. “No m'he entrenat per ràbia, sinó perquè és la meva professió i m'he de demostrar que puc estar allà. Sé que puc ser un dels quinze millors del món, i per això m'he entrenat.” Amb la mateixa franquesa, posa el dit a la llaga quan se li pregunta a què es deu la diferència de tracte que va rebre, en comparació amb d'altres esportistes com ara Alberto Contador, per posar el mateix exemple. Diu: “Si tens possibilitats de guanyar medalla t'ajuden; si no, se'n renten les mans.” Més clar, l'aigua. I, amb la senzillesa pròpia d'un esportista que el que vol és millorar, conclou: “Que facin el que vulguin: jo sóc de Lloret de Mar, tinc la meva gent i m'entreno aquí. I seguiré igual. Si em tornen a fer mal, tornaré a donar la cara.”

Mullera ha donat la cara entrenant-se sense la ràbia que a d'altres encara els dura; les màximes autoritats de l'esport espanyol ja sabem què han fet: el ridícul!

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.