Després de l'esclat de la Via Catalana del passat –i encara present– 11 de setembre, als ciutadans del carrer ens sembla que tot és nou i hem de fer un esforç per recuperar en quin estat es trobaven les coses uns dies abans. La primera reflexió, ja tractada a El 9, amb la Via, era que, si bé quedava palès l'esforç de tantes persones, calia preguntar-se, malgrat alguna lloable excepció, quin paper podien haver fet els esportistes d'elit. Ja se sap que no es poden exigir heroismes individuals, que alguns opinen que ells depenen del món organitzatiu de clubs i federacions i que si un dia el país és independent no tindran cap problema de figurar en la selecció oficial de Catalunya. O bé si la independència ha estat pactada o assumida per Espanya podran triar, perquè suposo que ens concediran el mateix tracte que a les excolònies, o sigui la doble nacionalitat.

De tota manera en algun moment decisiu no estaria malament que els que ja han assolit una bona fortuna, que els soluciona tota la vida, practicant l'esport que sigui, declinessin amablement de formar part de les seleccions espanyoles. L'impacte que farien uns quants esportistes bascos i catalans per aconseguir la independència o la reforma constitucional seria d'un gran ajut. També ens hauria agradat veure en Rafa Nadal, tant de bo que ho faci, fent costat als mestres de les Illes per preservar els drets lingüístics de les seves escoles. En tots aquests assumptes els que s'inhibeixen diuen que no volen fer política, quan la inhibició, donant per tant suport a la situació creada, és també una manera de fer-ne.

Parlant de jugadors d'elit en el món del futbol, segueixen essent escandaloses les xifres dels seus traspassos, fitxes i sous. Si en comptes de tantes negociacions i tractes individuals es consideressin actors que han establert un tant per cent en la participació dels ingressos del club, encara hi hauria una proporcionalitat o un sentit. Cal veure quin club es decideix per aquesta revolució conceptual.

D'una manera encadenada veiem que si bé, per una part, es veu que les retribucions o els fitxatges van lligades a l'objectiu de guanyar campionats, també n'hi ha que van relacionades al risc. És així –era a Catalunya– en el món dels toreros, però també en el dels corredors d'automòbils i de motos. Sembla que el risc va associat a un guany. I és molt cruel perquè, per bons que siguin, si és que no hi han deixat la pell, veure la nòmina creixent de sants Llàtzer en què es converteixen –sense dits, amb braços, cames i clavícules trencades– a còpia de xocs i caigudes és la part fosca i cruel d'unes exhibicions brillants i espectaculars.

Costa també de trobar sentit a alguns esports olímpics com, per exemple, els llançaments de pesos, ja que si per una banda és plenament competitiu veure qui arriba més lluny, per l'altra obliga a preparar uns cossos d'un sobrepès clarament contraposat al manteniment de la salut. I no parlem dels estimulants permesos o no que, sota el control mèdic els primers, possibiliten als esportistes anar una mica més enllà de les seves pròpies capacitats físiques.

Baixant de les consideracions generals als nostres equips de futbol de primera divisió, veiem el cas estimulant de l'Espanyol, amb un doll d'incorporacions que va assimilant amb resultats satisfactoris, i que disposa d'un entrenador confiat. I el Barça, que ha d'aclarir –de fet ho farà Puyol amb el seu rendiment– com pot assolir un sistema defensiu amb garanties per a tota la temporada. I, a més, s'ha de proveir d'un porter per a la vinent. No sé si hi han pensat, però ja que si Valdés se'n va hauran de fitxar un bon porter i això costarà molts diners, per què no intenten fitxar de nou Valdés, pactant noves condicions, que és una aposta segura? Com potser ja he dit alguna vegada, fa anys Rexach, entre Valdés i Reina, es va decantar pel primer. Ara, deu anys més tard, sembla que donarem oportunitats al segon...