Opinió

Ni un dia de gràcia

S'hi ha de posar molt d'esforç per dubtar de la fidelitat de Martino a la filosofia Barça

En les societats democràtiques hi ha una llei no escrita segons la qual l'oposició i els mitjans de comunicació atorguen cent dies de gràcia als que arriben al poder. Aquesta pràctica data del 1933, quan el demòcrata Franklin D. Roosevelt va ser escollit per primera vegada president dels Estats Units i va aprovar, en només tres mesos, un gran paquet de mesures gens populars per fer front a les conseqüències del crac del 29. Des d'aleshores, aquest període de carència s'ha aplicat no només als polítics, sinó a les més distintes formes de poder sotmeses a l'escrutini públic. I, si se'm permet la hipèrbole, cap expressió de poder està més exposada a l'opinió pública que la d'entrenador del Barça. Per això aquesta fal·lera que ens ha entrat a tots plegats a fer un primer balanç de la feina del Tata Martino ara que, dia amunt dia avall en fa un centenar que va aterrar a Barcelona, i per això, també, la perplexitat pel fet que més d'un ja l'havia condemnat fins i tot abans de començar a treballar. No cent dies de gràcia, no. Ni un.

En la primera compareixença després de signar contracte va exposar el seu programa, que, ara per ara, està complint escrupolosament. Reprodueixo algunes de les frases de l'argentí en el seu debut a la sala de prema: “La idea no es discuteix; es desenvolupa, s'expandeix. El futbol creix des de la barreja. Volem tornar a la idea dels grans moments del Barça. El més important és mantenir les ganes de guanyar. Els resultats acaben avalant l'entrenador. No guanyar títols seria un fracàs.” Tres mesos després, ha guanyat l'únic títol oficial que ha disputat, la supercopa d'Espanya, amb dos empats, sí, però contra un equip, l'Atlético de Simeone, que va com un tro en la lliga i en la Champions i que s'havia preparat a consciència per als dos partits. Els resultats l'avalen: 13 victòries, 4 empats, cap derrota, 41 gols a favor i 9 en contra, en 17 partits oficials. Són uns registres d'escàndol. Sense fam de victòria, ni els millors futbolistes del món són capaços de fer-ho. A hores d'ara, ja s'hi ha de posar molt d'esforç per dubtar de la fidelitat del tècnic de Rosario a la filosofia Barça. I ho dic després del derbi. Està provant de desenvolupar-la, d'expandir-la, amb variants tàctiques que en moments o partits concrets (Rayo Vallecano, segona part contra el Madrid, Celta) poden ajudar a fer menys previsible l'equip. Entenc que això és un intent de fer créixer el futbol des de la barreja. Ell mateix és conscient, però, que l'equip encara no domina aquesta fusió del seny i la rauxa, del joc de posició i la pilota en llarg, del control i la fuetada, del toc infinit i el contraatac per sorpresa. Necessita temps, més de cent dies, i bons resultats per trobar l'equilibri i que les bones estones de futbol s'allarguin. Necessita evitar les urgències per gestionar la plantilla de tal manera que l'equip arribi en el tram decisiu de la temporada amb les màximes garanties. Per a la lliga, la copa i, sobretot, per a la Champions.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.