Sis anys i un trist honor

Per bé que a alguns els hagi sobtat la parsimònia de la gent blaugrana davant la dimissió de Sandro Rosell, denota maduresa no alterar-se gaire per aquest episodi que, amb els seus clars i obscurs, no s'escapa dels paràmetres a bastament coneguts. No és nou que, per la seva grandesa, el Barça viu i alhora alimenta grans cruïlles d'interessos, com no ho és que el club és propietat dels socis, raó primera de la llarga tradició de divisions socials. Tampoc és secreta la dimensió simbòlica del club, una ensenya del país que és objectiu d'acarnissament des del bàndol contrari. Era d'il·lusos –i el cas Rosell n'ha descobert molts– creure que, en el moment cabdal que vivim, el Barça no seria objectiu de bombardeig, amb una bomba fabricada a casa, però detonada des de Madrid. Mesurat en focs creuats, un dia de la vida del Barça equivaldria a mesos sencers de la realitat que coneix i pateix una gran part de l'esport català, farcit de clubs i federacions que no poden encalçar cap projecte més llaminer que sobreviure i en què les lluites pel poder serien celebrades: senyal que hi hauria motiu pel qual barallar-se. Per això, sent tan oposats els dos pols, sorprèn que fa quatre anys el nou decret d'entitats esportives, que va allargar els mandats de quatre a sis anys, els fiqués tots dos al mateix sac. Aplicada sense distinció a entitats amb dificultats de relleu en els càrrecs i a un club on s'entrecreuen grans interessos i que viu permanentment sota els focus, la recepta va grinyolar des del primer moment, un mal auguri confirmat pel temps i els fets. El decret de l'aleshores govern tripartit pretenia estabilitat, però al Barça ha tingut l'efecte contrari. Sis anys és massa temps, tant per estar-se de braços plegats des de fora com per resistir-ho tot des de dins. Si Bartomeu aguanta fins al 2016, el primer mandat de sis anys escriurà la pàgina d'un trist honor: incloure el període més llarg de la història blaugrana amb un president no votat pels socis.