Opinió

Cercle viciós

Les guerres intestines els han servit els ingredients, però fan bullir el caldo amb fruïció

Els jutges s'han instal·lat a can Barça. Hi han entrat perquè els n'han donat motiu. Tot va començar el 16 d'octubre del 2010 quan l'equip de Sandro Rosell va decidir tirar endavant l'acció civil de responsabilitat contra la junta de Joan Laporta després d'una votació ajustadíssima en l'assemblea de compromissaris. Sense aquella decisió no s'expliquen els episodis de guerra bruta que ha viscut el club els últims tres anys malgrat els bons resultats esportius i, al mateix temps, sense la guerra bruta anterior a l'arribada de Rosell a la presidència no s'explica que s'hagi portat als tribunals el president que va conduir el club als anys de més glòria. És un cercle viciós que, paradoxalment, arriba de bracet de la mateixa generació que, fa poc més d'una dècada, va capgirar la història de l'entitat –i no és cap exageració– amb la teoria del cercle virtuós.

Ja fa molt temps que els focus no són a la gespa, però en els últims quatre mesos la situació ha arribat a límits insospitats: l'Audiencia Nacional ha acceptat a tràmit la querella pel fitxatge de Neymar, ha dimitit el president, el club ha estat imputat com a persona jurídica per un presumpte delicte fiscal i comencen a fer-se visibles esquerdes profundes en la junta directiva que, fins a la marxa de Rosell, aparentava ser un bloc granític. És veritat que la judicialització dels contractes amb Neymar neix de la denúncia d'un soci, i no és admissible criminalitzar-lo després d'haver-lo menystingut. És cert que els contractes han de ser pulcres, han de respondre al que és el seu objecte i –només faltaria!– s'ha de ser escrupolós amb les obligacions amb la hisenda pública. Ningú no dubta que sense la querella seríem més ignorants del que som en enginyeria contractual. I, certament, aquesta junta s'ha disparat uns quants trets al peu, i no es descarta que se'n pugui disparar algun més. Però malgrat tot això, en aquest punt de partit, negar que s'està aprofitant l'ocasió per fer una campanya de desprestigi del Barça i el que representa, són ganes de portar una bena als ulls. A Madrid no va agradar gens que Neymar triés el Barça quan Florentino ja tenia coll avall el seu fitxatge, i el poder, si li dones munició, l'aprofita. L'acarnissament amb què els mitjans espanyols informen de l'afer –més enllà de la crítica raonada– i el desfici i la celeritat amb què el fiscal José Perals i el jutge Ruz fan la seva feina –com si no en tinguessin d'altra més urgent i avançant per la dreta fins a l'Agència Tributària– té relació directa amb el procés polític de Catalunya. Les guerres intestines els han servit els ingredients, però fan bullir el caldo amb fruïció.

Mentrestant, en aquests quatre mesos, l'equip ha passat de ser líder en la lliga amb sis punts d'avantatge respecte al Madrid a ser segon a tres punts dels madrilenys. És només culpa del plantejament de Martino a Anoeta i de la indolència dels jugadors? Segur que no. Aquesta tarda torna el futbol, l'únic antídot possible, després d'una setmana que s'ha fet molt llarga.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.