L'Holanda de Van Gaal es prepara per intentar tornar a ser finalista del mundial. Si ho aconsegueix, serà la quarta vegada que els Països Baixos ho assoleixen, tot i que mai han aconseguit aixecar la copa de campions del món. Tot i les tres finals perdudes, Holanda ha trencat el tòpic que ningú es recorda dels perdedors. Almenys jo recordo aquella Holanda del Johan Cruyff jugador que va perdre immerescudament amb l'amfitriona Alemanya el mundial del 1974. I la del 78, ja sense Cruyff, que va caure en la pròrroga contra la també amfitriona Argentina, en plena dictadura de Videla. I, és clar, la que va sucumbir contra l'Espanya de Del Bosque a Sud-àfrica, on si Robben hagués estat més fi (o Casillas menys) s'hauria brodat una estrella a la samarreta. Una cruel estadística, la dels holandesos en el mundial.

El suport a Holanda el 1974 i el 1978 és fàcil d'explicar per a un barcelonista. El fitxatge de Cruyff ho va canviar tot, però llavors encara no ho sabíem. El Cruyff jugador només va conquerir una lliga, el 1974, i una copa, el 1978, quan ja se n'anava del club. Però va plantar la llavor. I és clar, Cruyff era un ídol total, feia coses que no li havíem vist fer a ningú més i érem d'on ell era. I a més hi havia Neeskens. Per això els culers anàvem amb Holanda.

Ara Van Gaal és la cara visible d'Holanda. A punt d'agafar el comandament del Manchester United, Van Gaal s'ha reivindicat mundialment portant els holandesos a les semifinals. Però vol més i per fer-ho haurà de derrotar l'Argentina de Messi. No ens enganyem, la majoria va amb una selecció o una altra en funció dels sentiments futbolístics de club. Per tant, per als culers, ara l'Argentina guanya per golejada. Per als argentins, que no estaven en cap semifinal des de l'any 90, és un repte arribar a la final i guanyar-la. I per Messi també, perquè és l'única cirereta que li falta a la seva carrera futbolística, que desitgem que sigui ben llarga i ben blaugrana. Per tant, els sentiments aniran repartits, fins i tot per als que hem estat d'Holanda de tota la vida. Érem oranje per Cruyff. Van Gaal també té un passat barcelonista i ahir mateix Àlex Santos en aquesta plana reivindicava l'entrenador holandès, que va deixar mal gust per la seva arrogància i pel seu nuñisme, però que va fer dues temporades molt bones al Barça. I va fer una aposta per la gent jove. Per Puyol, sobretot. I va fer debutar Xavi, Iniesta i Valdés, que no vol dir que els descobrís. Però va ser valent perquè venia d'una escola, l'holandesa, en què els joves arriben ben aviat al primer equip i després són traspassats. O sigui que Van Gaal al Barça va fer el que havia fet a Holanda i el que havien fet abans que ell altres tècnics. Sense treure-li ni un gram d'aquesta glòria que tant anhela, cal reconèixer que Van Gaal és un bon entrenador i que fa gran l'escola holandesa de la qual prové. I aquí parlaríem de Rinus Michels i de Johan Cruyff. Sí, sempre surt Cruyff, fins i tot perquè ja va fer abans que ell allò de canviar de porter en el darrer minut abans dels penals. L'agost del 1988 va asseure Zubizarreta i va fer sortir Unzué, que va aturar dos penals i va fer guanyar al Barça la semifinal del torneig Ciutat de Palma. Van Gaal ho va fer en el mundial i li va sortir bé, però abans sempre hi haurà Cruyff.