M'agradava perquè no la trobava especialment guapa, i com deia el meu tiet notari que un dia va somiar ser poeta, tenia un esguard més proper a passar la bacina en una parròquia rural dels afores de Mannheim, que a refregar-se per les barres llardoses dels antres industrials de la ciutat. A partir d'aquí, seguint els consells de la meva àvia carlista, obsessionada a trobar-me una religiosa apte per al matrimoni, em vaig amarrar a l'ombra d'aquella silueta que s'embrancava cap al cel per enviar un servei que tragués la contrincant de la pista, i després, amb un moviment descompensat que agilitzaven les classes dels sinus i cosinus perduts a la tangent, etzibava un cop de dreta preludi d'una ovació dionisíaca. Punt. Pilota de break. Pilota de partit. Eliminatòria. Final. Grand Slam. I tot amb aquell posat de nena apocada que es va aprendre el parenostre de petita i que feia riure els nebots amb carotes de pallassa vergonyosa. Ho tenia decidit. Havia de saber de la meva existència per assentar les bases del nostre matrimoni. Hi havia una diferència de catorze anys, i jo era menor, però no hi hauria problema, el precedent de Ramon Berenguer IV i Peronella d'Aragó cobria les escletxes legals de la unió. Així doncs, li vaig escriure una carta d'amor amb el parc alemany que vaig aprendre després d'unes classes particulars impartides per un antic combatent alcohòlic. La frase era: “Ich liebe dich Steffi.” A partir d'aquí, van venir anys d'esperança fins que va saltar a la llum la seva relació amb Andre Agassi. El tennista de les grenyes que havia guanyat Wimbledon i s'havia convertit en un calb divorciat de Brooke Shields. Desengany. Apocalipsi. Suïcidi assistit. Voluntàriament em vaig endinsar en un calvari d'angoixes nocturnes en què llepava fotografies de Monica Seles, i cremava els records dels anys en què vaig veure la bona de l'Steffi com la dona perfecta. I va ser entre sanglots que el meu tiet notari que un dia va somiar ser poeta, em va dir que potser m'hauria anat millor disfressar-me de Lolita i trucar a casa de la Martina Navratilova, i és que la vida, com sap Luis Enrique, està preparada per al triomf inequívoc dels pragmàtics.