Opinió

Una altra visió del cas Slaughter

Guinea és molt lliure d'admetre com a ciutadà qui estigui disposat a pagar milers d'euros de ‘taxes' i no mereix cap retret ètic

No acabo de veure el recorregut que pot tenir el cas del presumpte passaport fals de Marcus Slaughter. Posem que s'acaba imposant la versió que –ara i no el maig del 2015, quan es va aixecar la primera alerta– dóna el govern guineà mitjançant el seu ambaixador a Madrid: que el passaport no és lícit. Costarà carregar alguna responsabilitat al jugador –i més encara al Madrid–, de manera que tot indica que el representant de Slaughter pagarà els plats trencats. Pel que fa als efectes en les competicions, m'atreveixo a dir que no n'hi haurà i que prevaldrà la bona fe dels actuants, un concepte al qual el Madrid recorrerà amb l'argument que va deixar dos mesos sense jugar Slaughter (desembre del 2014 i gener del 2015) quan li van fer saber que el número del seu passaport coincidia amb el d'Andy Panko, mentre no s'aclaria la qüestió.

De fet, hi ha cas, perquè qui va expedir els passaports de Slaughter i Panko va ser tan matusser que no els va canviar el número. I és Guinea Equatorial qui queda més en fals i no li queda cap més sortida que declarar falsos els passaports. L'afer sí que servirà per destapar el paperot que fan Guinea Equatorial i uns quants estats més de l'Àfrica: emeten passaports a ciutadans que no han trepitjat el país, ni ho faran mai i, aparentment, no hi ha cap contrapartida en forma de participació amb la selecció estatal corresponent. A partir d'aquest fet, qualsevol hipòtesi és bona, l'econòmica també.

L'atorgament de la ciutadania és un afer intern de cada estat. Parlem clar: Guinea o el Congo no són Suïssa ni Austràlia i no tenen cap pressió migratòria que els obligui a protegir els seus (precaris) serveis. Si admeten nous ciutadans que no visitaran Malabo ni Kinshasa ni com a turistes, però que estan disposats a pagar milers d'euros de taxes per obtenir el passaport, és a criteri seu. I no vull fer cap consideració ètica perquè per aquest camí serien Suïssa, Austràlia –amb les dificultats extremes que plantegen als estrangers que hi volen residir– i tot el primer món els que ens hauríem de preguntar si no és en gran part culpa nostra que el consolat guineà a Las Palmas expedeixi documents oficials amb tanta lleugeresa. Estic convençut que si els passaports de Slaughter i Panko tinguessin números diferents serien perfectament vàlids. Perquè també tinc la intuïció que Slaughter i Panko no són els únics que l'han aconseguit pel mateix mètode, sigui el que sigui.

El contingut de l'Acord de Cotonou (firmat per la UE i 78 estats africans, caribenys i del Pacífic) afecta sobretot el comerç, l'economia, els drets humans i la igualtat, no les relacions laborals ni de bon tros la lliure circulació dels seus ciutadans per Europa. I si alguna institució europea, pública o privada, creu que se n'està fent un mal ús pel que fa a la seva activitat (en aquest cas el bàsquet) no serà un gran problema eliminar els beneficis atorgats a aquest col·lectiu i tornar-lo a assimilar a un estranger convencional. Per això, el cas Slaughter podria acabar com una tempesta en un got d'aigua.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)