Opinió

Supermans

El 2-2 final a Vila-real és decebedor, però acosta el Barça al seu objectiu

A hores d'ara no descobrirem la sopa d'all si diem que aquest Barça és un superequip. N'hi hauria prou amb recordar que alguns dels seus jugadors clau ja han guanyat set lligues, quatre Champions i tres mundials de clubs entre molts altres títols i que han fet el que cap altre club al món ha fet en tota la història, que és guanyar dos cops la triple corona (lliga, copa i Champions la mateixa temporada). La qüestió, però, no és tant buscar en el palmarès històric, ni en els llibres dels rècords, sinó veure el que està passant ara mateix. Sí, certament algú pot pensar que es fa estrany veure un superequip deixant escapar de manera tan vulgar una victòria que tenia a la mà com va passar abans-d'ahir a Vila-real. Però la visió global és molt més contundent. Perquè l'empat del Barça a Vila-real potser són dos punts perduts, però no és només això. També són 39 partits consecutius sense perdre (des del 3 d'octubre), també és un increment de l'avantatge en la classificació respecte al segon (9 punts més que l'Atlético i 10 més que el Madrid) i, sobretot, és el retrat de la dificultat de la gesta que el grup de Luis Enrique s'ha posat entre cella i cella, que és fer la temporada perfecta conquerint el triplet i, l'any següent, repetir-ho. És tan difícil, tant, que no ho ha aconseguit ningú, mai. I, tanmateix, després del partit de Vila-real, gràcies també a l'empat de Vila-real, el Barça és a només 14 partits d'aconseguir-ho. La clau no serà el talent, ni serà l'ambició ni l'esperit competitiu, perquè en aquest punt de la pel·lícula totes tres estan acreditades amb escreix. La clau serà la resistència física i mental d'aquest grup humà que afronta aquests 14 partits determinants després d'haver-ne jugat 51 (seleccions a banda) i després dels 61 de la temporada anterior. Exigència sobre exigència. Cap problema si fossin Supermans; a Vila-real, 0-4 i la lliga cap al museu. Però la cosa no va així. Si algú vol parlar dels canvis de Luis Enrique o de Mathieu, endavant. I, ja que hi som, també podríem parlar del segon Villarato.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)