Kobe Bryant va inventar la retirada a temps, no pas a temps d'evitar que la decadència del seu joc trobés prou oportunitats per mostrar-se amb la més refinada de les crueltats, sinó a temps per tal que els últims mesos de la seva vida de jugador de bàsquet fossin relatats i retratats des d'aquell angle exacte en què coincideixen i es confonen el do de l'excepcionalitat amb el de la vulgaritat.

Una retirada a temps per mitigar el mal de la vanitat i tota la seva genealogia de la falsa moral que avui arrasa amb la més celebrada de les impunitats. Ho va fer i, és clar, va crear moda, fixem-nos-hi bé, va crear tendència i hàbit, no pas perquè Kobe sigui el més visionari del comptat –que comptat i debatut segurament alguna cosa d'això també hi ha, en aquesta ininterrompuda hora dels adéus–, sinó perquè la vanitat i el me, myself and I acotat pels anglòfons mai havia gaudit de tan bona salut com en els nostres dies.

Kobe Bryant va inventar la retirada a temps dels nostres temps i Tim Duncan ha dit moltes gràcies, adéu-siau i passi-ho bé. Sense frases intencionalment lapidàries de quatre caràcters ni odes al bàsquet ni epitafis virtuals. S'ha acomiadat amb un comunicat emès pels Spurs i, tres dies després i gairebé per obligació, amb una carta de tretze línies en què ho diu tot i no diu res. Sense aixecar la veu, content perquè ha vist els seus fills somriure veient el pare treballant. Nil admirari, que deia Horaci. I tira milles, que és l'única manera de ser feliç en aquest món ridícul i turmentat.

En silenci, ha marxat l'aler pivot que no va començar a fixar-se en el bàsquet fins que un huracà li va prendre la piscina on gaudia submergit en l'implacable tedi de la braçada. Benaurada solitud, la del jugador que només volia “jugar i marxar cap a casa” i que ha posat punt i final a la seva carrera sense obrir boca perquè, com ja havia intentat dissimular John Stockton sense èxit, ell també hauria escollit jugar en una lliga sense públic ni mitjans de comunicació en cas que aquesta hagués existit. Si a algú li interessa, pensa el Tim, que parlin per ell els cinc anells en tres dècades i la seva presència en cada un dels play-off de les 19 temporades que ha jugat. Les fites d'equip, i no pas els dos guardons d'MVP de la lliga, les deu aparicions en el primer cinc de la temporada, les quinze en partits de l'All-Star o les incomptables estadístiques individuals que a pesar seu li han anat contextualitzant la vida. Duncan, algú que no volia inventar res perquè és dels que té molt clar que fa segles que està tot dit i mesurat i que, com recordava la premsa nord-americana aquesta setmana, visionari a la seva particular manera, un dia a l'institut va entregar un treball titulat Fanfarrons, snobs i narcisistes: reaccions interpersonals a l'egoisme excessiu. I tira milles.

Kobe i Duncan, dos retrats perfectes i completament oposats, modèlics i circulars com una d'aquelles idees que un bon vespre Plató va aconseguir amagar a la cova. Irrepetibles, no ja per la seva biografia única, sinó per la mateixa impossibilitat de tornar-los a imaginar, respectuosos com han estat amb la fidelitat, el penúltim gran concepte avui tocat de mort.