Ferran Latorre i Òscar Cadiach han aconseguit fer un petit lloc a l'alpinisme de grans altituds en la informació esportiva dels últims dies. Entre la pretemporada del Barça, els sainets dels russos amb els Jocs Olímpics i la tercera victòria de Chris Froome en el Tour de França, els alpinistes vigatà i tarragoní han posat en relleu les seves expedicions al Karakoram. Durant la dècada dels vuitanta, l'alpinisme era gairebé esport nacional a Catalunya i ocupava portades de diaris. Només cal recordar que la primera expedició catalana que va pujar l'Everest, en la qual ja va participar Cadiach, va ser rebuda a Barcelona, amb parlament des del balcó del Palau de la Generalitat inclòs, com si el Barça de Messi i companyia hagués guanyat una Champions. Si bé continuem tenint grans representants en aquesta disciplina, l'atenció que mereixen fora de la premsa especialitzada és ara molt menor. I sap greu, si tenim en compte que Latorre va escalar el Nanga Parbat, el seu tretzè vuitmil dels catorze que existeixen, i que Cadiach els haurà escalat tots si entre diumenge i dilluns fructifica el seu tercer intent al Broad Peak en pocs dies. Hauria de ser un honor que dos alpinistes del país estiguin a punt de completar tota la sèrie de vuitmils principals sense l'ajut d'oxigen artificial, un fet que, fins ara, només han aconseguit quinze alpinistes de tot el món, encapçalats per qui potser ha estat el més gran de tots, el tirolès Reinhold Messner.

Els temps canvien, i ara el protagonisme en els esports de muntanya se l'enduen les curses, en què també tenim grans representants catalans –cal recordar qui és Kilian Jornet?–, però en què, davant el caos que governa aquesta disciplina i la saturació de calendari, també cal destriar el gra de la palla per vigilar que no ens donin gat per llebre i facin passar corredors mediocres per cracs de la muntanya, com desgraciadament sol passar.