En ser designada Barcelona com a seu dels Jocs de 1992, Manuel Vázquez Montalbán va augurar el conflicte entre el centralisme espanyol i el nacionalisme català. La cita olímpica coincidia amb el cinquè centenari del descobriment d'Amèrica i de la conquesta de Granada. Dues efemèrides que, com una parella de la Guàrdia Civil, vetllarien pel desenvolupament adequat de l'olimpíada barcelonina (“1992”, El País, 1986).

En els Jocs de Seül (1988), el periodista va lamentar que en la desfilada no hi intervinguessin els autèntics protagonistes de l'espectacle: els patrocinadors, encarregats del seu finançament, i els especuladors immobiliaris, beneficiaris de la posterior conversió de l'Olimp en ciutat residencial (“Masas”, El País, 1988).

Tanmateix, l'esperit olímpic va tenir el seu pitjor ensurt amb el dopatge del velocista Ben Jonhson. El cas destapava la hipocresia olímpica en considerar aquesta competició com un reducte de puresa al marge dels mals socials (“Sospecha”, El País, 1988). Estorat per un ardit tan tètric com la suposada utilització d'hormones extretes de cadàvers, Montalbán es preguntava, en to macabre, per la nacionalitat dels cossos, a fi de salvaguardar l'esperit patriòtic (“Olimpia RIP”, El País, 1989).

Com a protesta per les morts de la guerra del Golf, va proposar un nou disseny per a la bandera olímpica: els cercles traspassats per míssils i el fons blanc tacat amb gotes de sang (“Reajustes olímpicos”, El País, 1991). Així mateix, va pronosticar que a Atlanta (1996) l'olimpisme transmutaria de la filantropia al lucre, en esdevenir un negoci que enriquia les marques comercials i empobria els Estats (“Atlanta”, El País, 1992). L'elecció de la seu de Coca-Cola i de la CNN per commemorar el centenari de l'olimpisme modern confirmava l'aposta del COI pels poders econòmics i mediàtics (“Un buñuelo de mosca”, Interviú, 1992).

Els darrers Jocs per a Montalbán van ser els de Sydney (2000). Reconeixia aleshores que els principis ideològics del purisme ètic i del pacifisme polític potser mai van deixar de ser una quimera (“Los Juegos Olímpicos de la globalización”, La Reppublica, 2000). Malgrat els sacrificis dels esportistes per aconseguir una medalla, els autèntics guanyadors eren, de fet, els constructors, les televisions i els anunciants (“Medallas, medallas, medallas”, Interviú, 2000).

Manuel Vázquez Montalbán, gran defensor dels valors de l'esport i dels ideals olímpics, no podia callar veient l'adulteració que es feia dels Jocs, un esdeveniment que promou la superació personal i la concòrdia entre els pobles.