L'èxit assolit pels congolesos del TP Mazembe arribant a la final del mundial de clubs el 2010 va situar el futbol africà a l'elit del futbol internacional. Més enllà de les actuacions mundialistes de seleccions com la nigeriana el 1994, si algun equip simbolitza el triomf del futbol d'aquest continent és l'Al-Ahly egipci. No debades és el conjunt més llorejat d'Àfrica amb 16 títols internacionals.

El Nacional, això significa en àrab el seu nom, ha disputat aquesta edició del mundial de clubs com a actual campió de la lliga de campions africana, títol que va assolir en batre l'Espérance tunisià. Per guanyar la seva setena Champions l'equip va haver de superar diversos entrebancs. Amb el futbol aturat al seu país d'ençà de la tragèdia de Port Saïd, ocorreguda el febrer d'aquest any, on van perdre la vida 79 persones, els futbolistes de l'Al-Ahly van haver d'entrenar-se a porta tancada per jugar les eliminatòries de la lliga de campions africana. La decisió de participar en el torneig va tenir, però, el rebuig dels seus aficionats més radicals, els Ultras Ahlawy (UA07), que volien evitar que juguessin fins que els responsables de la massacre en què van morir una setantena de seguidors del club cairota –entre ells molts integrants del grup radical– fossin jutjats i condemnats. La pressió dels ultres es va estendre també als dirigents de la Federació de Futbol Egípcia (EFA), que pretenien reprendre la competició de la lliga.

Amb l'aturada del campionat local i després de recuperar-se de la sotragada viscuda a Port Saïd, on alguns aficionats van morir als vestidors al costat dels jugadors, la plantilla de l'Al-Ahly va decidir homenatjar els màrtirs de la millor manera que sabien, és a dir, jugant a futbol. Amb aquesta determinació van aparèixer al Toyota Stadium lluint braçals negres en record dels aficionats morts. Quan es va consumar la victòria per 1 a 2 contra el Sanfrecce Hiroshima japonès, els futbolistes egipcis, emocionats, s'agenollaren damunt la gespa.

Mentrestant, al Caire, els Ultras Ahlawy participaven en les mobilitzacions contra el nou president del país, Mohamed Mursi. Aliens als èxits de l'equip, els radicals de l'Al-Ahly es van concentrar a la rodalia de l'edifici que acull l'Assemblea del Poble i també a la plaça Tahrir. Contrariats amb el gir imposat per Mursi i els Germans Musulmans, els ultres han esdevingut una de les forces més organitzades de l'oposició als islamistes. Més enllà de protagonitzar l'anomenat dimecres sagnant en enfrontar-se amb la policia i partidaris del rais Mubàrak, els ultres s'han posicionat activament en favor d'una revolució real. El seu principal objectiu són les forces de seguretat. Per això, tot i no participar del debat ideològic, sí que s'han mostrat partidaris d'una renovació que capgiri les estructures de poder del país, entre les quals es troben les forces armades i la policia. Els ultres, que primer assistien a títol individual a les mobilitzacions, posteriorment hi van acudir en massa. Bona part dels 8.000 membres dels Ultras Alhawy, liderats pel jove Karim Adel, van integrar la marxa que el grup va organitzar per anar plegats a la plaça Tahrir. Entonant càntics, enarborant bengales i onejant banderes negres –en record dels companys morts– els ultres escenificaren la seva força davant la resta d'associacions opositores. Tot i no pronunciar-se políticament com a grup, molts dels seus integrants expressen el seu suport a Mohamed el-Baradei, exdirector de l'Agència Internacional de l'Energia, que es postula com a possible cap de govern del país.

Així, mentre Aboutrika i Hamdy marcaven els gols que classificaven el conjunt egipci per a les semifinals del mundial de clubs, en què va perdre contra el Corinthians brasiler, els seus aficionats radicals es manifestaven als carrers contra la política d'acumulació de poder de Mursi sense oblidar la seva màxima: “Vivim pel futbol i morirem pel futbol.”