Barça

Història blaugrana

Mig any tancat: resistència

El FC Barcelona va quedar sense activitat sis mesos l’any 1925. Aquella vegada per ordre del dictador Miguel Primo de Rivera

Tothom va aguantar, sense baixes de socis i els jugadors sense abandonar el vaixell

El 13 de setembre de 1923, Miguel Primo de Rivera, amb el vistiplau d’Alfons XIII, fa un pronunciament militar i estableix la dictadura a Espanya. Com en qualsevol primer pas històric, ningú és capaç de calcular què succeirà després d’aquest punt d’inflexió. Tampoc en el Barça, malgrat que s’acabi l’ús del català com a idioma oficial i es limitin dràsticament les llibertats a la societat. Comença a resultar evident que venen mal dades i, al cap d’uns mesos, la directiva ha de demanar calma als aficionats culers, ben significats políticament, pregant-los que siguin conscients de com ha girat políticament la truita en sentit contrari al seu tarannà general. No s’amaguen que la majoria són de la ceba, separatistes en el llenguatge de l’època. L’activitat futbolística es converteix en un estira-i-arronsa. Els seguidors del club volen organitzar homenatges prohibits a Àngel Guimerà i als voluntaris catalans a la Gran Guerra. Gamper pot commemorar les bodes d’argent de l’entitat amb força mà esquerra, però les hostilitats peten en el camp de joc. Cap rival millor que l’Espanyol per fer disparar l’adrenalina, i així, el 23 de novembre del 24, arriba el partit de la xavalla, un derbi que acaba fatal, suspès i amb pluja de monedes contra l’àrbitre. La batussa és general, al rectangle de joc, a les graderies i àdhuc al carrer, on les baralles es generalitzen fins al punt d’alertar les autoritats. El Barça i la seva gent semblen no doblegar-se al nou ordre.

La situació ja és prou tensa i s’acaba de tibar el 10 de maig del 25, quan una gernació espera a Canaletes conèixer el marcador de la final del campionat d’Espanya. A Sevilla, el Barça ha guanyat 2-0 l’Arenas de Getxo, però en l’espera a un redactor d’El Sol se li ha acudit guixar a la pissarra que tothom espera amb candeletes el resultat d’un amistós de l’Espanyol. La cridòria de rebuig resulta aclaparadora, contrast absolut amb la publicació de l’esperada victòria blaugrana. L’entusiasme es desborda a l’emblemàtic passeig. Tant que alguns policies de paisà i persones afins al règim denuncien la situació a l’autoritat. Quan l’equip torna d’Andalusia és rebut per una gernació a l’estació. Queda clar que la bandera blaugrana substitueix la vetada senyera. La corda ja no dona més, els informes policials parlen de “manifestació catalanista” i exigeixen un escarment que arribarà aviat. I així, el 14 de juny, el Barcelona vol muntar un homenatge a l’Orfeó Català, retornat d’una triomfal gira per Itàlia. Petició denegada. El club busca un subterfugi: jugarà, doncs, un amistós amb el Júpiter, equip del Poblenou farcit d’extremistes polítics, ferms catalanistes i radicals anarquistes, guanyador del campionat espanyol de la categoria B. Catorze mil espectadors s’apleguen a Les Corts. A la mitja part, una banda anglesa interpreta la Marxa reial, rebuda amb formidable animadversió, que es transforma en ovació quan canvien al Déu salvi la reina. Fins aquí hem arribat. El poder militar ja n’està fart, de tanta provocació, i decideix convertir en boc expiatori Joan Gamper. Ja l’hi tenien votada des que abraçà la causa catalanista. Ell, suís i protestant. A sobre, s’ha fet català dels contestataris. El governador de Barcelona, Milans del Bosch, no s’atreveix, per exemple, amb altres polítics com Cambó i Ventosa, també presents a la llotja. Gamper és obligat a exiliar-se i el club, barrat de tota activitat com a tal durant mig any. A veure si així escarmenten d’una vegada.

I tampoc. Gamper torna d’incògnit a Barcelona al cap de poc temps, si bé es manté allunyat del club. Joan Coma el substitueix a la presidència amb caràcter interí. Poques reunions de junta, comprovada l’aturada absoluta, i sempre sota el control d’un delegat governatiu. El metge del club, doctor Ortínez, perd la feina, tot i que la recuperarà després. Ni un sol dels formidables futbolistes de L’Edat d’Or del club, des de Samitier a Piera passant per Sancho, Torralba, Sagi i tants d’altres, abandona el vaixell. Opten per esperar que retorni l’activitat el desembre del 25, ara amb la presidència d’Arcadi Balaguer, aristòcrata i amic personal del Borbó. Els equips catalans havien acordat suspendre la celebració dels partits del campionat nacional fins que es llevés la sanció al Barça, i així ho van fer. Molta gent, com Josep Suñol i Garriga, van decidir fer-se socis en tan delicat moment per preservar la continuïtat del que ja era considerat el màxim ambaixador esportiu de la catalanitat. El nombre de baixes entre els associats va ser, en contrast, mínim. Tothom va aguantar, ferm i a lloc. Només Gamper va rebre de valent. La seva salut se’n va ressentir, sovintejaren els períodes de depressió i aquella malifeta de la Marxa reial acabaria conduint-lo, arruïnat a sobre pel crac borsari del 29, a cometre suïcidi. La pitjor crisi en 25 anys d’existència s’havia resistit. Un exemple gairebé unànime de compromís amb la causa que ni una dictadura va poder doblegar.

6
mesos
va durar la sanció al FC Barcelona. El motiu va ser xiular la ‘Marxa reial’ en un partit amistós contra el Júpiter.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

El senyor de les lligues

Arturo Vidal es prepara per aconseguir el seu novè campionat de lliga de manera consecutiva, després de guanyar-ne quatre amb el Juventus, tres amb el Bayern de Munic i, de moment, un amb el FC Barcelona

barcelona
 

Última sessió d’entrenament abans de treballar de nou tots junts

BARCELONA
 

Arturo Vidal: “Espero guanyar aquí la novena lliga seguida”

BARCELONA
 

Bartomeu diu que la crisi de la Covid-19 es veurà reflectida en el mercat de fitxatges

BARCELONA
 

Qüestió de temps

barcelona
 
André Cury

Lligat a l’estigma del 3%

BARCELONA
 

El debut del Barça en la lliga es perfila per al 15 de juny

barcelona
 

Setién: “Pensàvem que tindríem més temps per treballar en grup”

BARCELONA
 

Koeman: “El meu pare va morir d’una aturada cardíaca; jo vaig tenir molta sort”

BARCELONA