Kazan ha deixat el Barça un altre cop amb el misteri. No hi ha manera, tu. És un equip inferior, però el Barça no acaba de saber com guanyar-lo. L'heterodòxia no funciona, tampoc el desplegament fulgurant de tots els recursos de l'equip, que en té més. El Rubin, defensiu fins a límits indescriptibles, va saber portar el Barça al terreny de les emocions. Un paisatge irracional va presidir aquest segon duel del Barça a Kazan. No s'hi valen, aquí, les bones maneres dels blaugrana. No són suficients, no serveixen per guanyar. I a penes van servir per empatar. El Barça, que domina qualsevol registre del futbol, hauria pogut guanyar el partit en la jugada final. I probablement va ser una manera d'obtenir la victòria moral. No sempre cal buscar comprendre els misteris. El futbol és, de vegades, una qüestió de fe.

Amb la presència en l'onze de Mascherano n'hi ha prou per saber què pensava Guardiola del partit. El tècnic havia elogiat generosament les maneres del rival, destacant la potència ofensiva a casa. L'argentí al mig centre i la barreja de Sergio i Xavi semblaven els ingredients de la fórmula ideal a Kazan. El rival va pensar el partit a partir d'una defensa difícil de veure en el futbol actual. Quan el Barça tenia la possessió, sis defenses en línia esperaven atents al balcó de l'àrea de Rizhikov i tres migcampistes formaven una segona línia. Per mirar de combatre l'avarícia rival, Guardiola va fer que l'equip avancés línies. Mascherano era el central del mig en una defensa de tres, els laterals s'afegien a la zona ampla que, al centre, ocupaven Xavi i Busquets. El Rubin proposava efervescència. El seu pla era tan vell com el futbol: esperar i sortir com un tir quan robés la pilota. Passava que el camp se li feia massa gran. El Barça controlava aquest moviment amb anticipació i pressió. Els de Guardiola tenien al davant el guió de sempre. El percentatge de possessió havia de fer sortir els colors a la cara del rival, cosa que, evidentment, no passava. El Barça va trobar el canvi de ritme amb Iniesta, que va mesurar la passada i va deixar sol Pedro. El canari va tocar a penes la pilota, que es va estavellar al travesser.

De vegades, les jugades són un parany. El camí era canviar la velocitat, però no abandonar les bandes. El Barça ho va provar pel mig més del que és habitual, seduït pel moviment de Pedro. A les bandes va tornar després del gol local. Perquè al Rubin li va tocar la grossa que esperava. No és habitual que això passi. Però un contraatac, un detall deficient en el relleu i un moviment inesperat són suficients per canviar el curs d'un duel. Kaleshin va caure a l'àrea i Noboa va traduir en gol la pena màxima. L'Estadi Central va embogir. El Barça va respondre amb paciència i experiència. Sense que Guardiola indiqués res des de la banqueta, Iniesta, fals davanter, es va endarrerir uns metres per sumar volum de joc.

Villa havia creuat en excés un xut difícil abans del gol del rival. Més tard, va xutar a l'aire en una combinació magnífica entre Iniesta i Alves. Esperonat pel resultat, el Rubin va accentuar el tarannà defensiu. Però, era possible? Sí, perquè va renunciar fins i tot a trenar contraatacs. Estàvem al davant del monòleg més conegut del futbol continental: el del Barça contra un rival defensiu fins a límits ridículs.

Guardiola va trigar els deu primers minuts de la segona part a decidir que Messi havia de trobar la solució definitiva. El que va passar es podria atribuir a la capacitat intimidadora de l'argentí, a com només la seva imatge modifica les capacitats dels seus i entrebanca els rivals: mentre Leo s'esperava per entrar, el Barça va marcar. L'enèsima combinació entre Villa i Iniesta va acabar en penal al manxec. Leo va sortir al camp per Mascherano un segon després del gol de l'asturià, el 400 del Barça en la copa d'Europa. L'entrada de Messi va tornar al camp la versió més brillant de l'equip. Mascherano, que va fer una gran feina recuperadora, havia deixat a Busquets la tasca d'àncora. Va ser un allau d'ocasions. Una mena d'hemorràgia ofensiva que el Rubin taponava com podia. Berdiev va enviar Martins al camp. L'exdavanter de l'Inter havia de ser una amenaça, però no va saber fer res de bo entre Piqué i Puyol.

Al cap i a la fi, el partit era una qüestió numèrica: el Rubin defensava amb deu homes i el Barça atacava amb vuit. Defensar és una feina mecànica; atacar requereix creativitat, instint. Si el Barça no proposés, el partit no es jugaria. Per una qüestió lògica, el Barça va abaixar la intensitat. El Rubin ho estava esperant. Després que Messi estigués a punt de fer el segon, amb un cop de cap massa alt, el Rubin va fallar el gol del triomf. Un cop de cap de Martins es va estavellar al pal de la porteria de Valdés. La jugada va inaugurar un tram final de bogeria. Guardiola va refrescar l'atac amb Bojan, que va fallar una ocasió a l'àrea petita. Va ser una d'aquelles centrades en què ni un optimista com ell pot creure. La pilota va creuar un bosc de caps i va anar a parar al petit davanter, que la va deixar passar, incrèdul. La jugada final va ser cosa d'Iniesta. Així sol ser últimament. Chelsea, Sud-àfrica... Andrés s'ha convertit en un home de moments decisius. Era l'últim sospir del partit. El Barça havia fet tot el que sap i una mica més per guanyar. Xavi i Messi van combinar amb el manxec, a qui li va quedar la pilota perfecta per fer la rosca. El xut va dibuixar un arc, però va anar fora per dos pèls.

El Barça deixa Kazan amb el regust de sempre. Si mai hi torna, el misteri serà etern.