«Quant li costaria al Barça anar ara mateix al mercat a buscar un Pedro?», una cosa així es preguntava fa algun temps Pep Guardiola. Una pregunta que es podrien fer els barcelonistes després de veure l'exhibició del noi de Tenerife a Cornellà-El Prat. Golejador, recuperador i generós en el sacrifici, va fer la sensació que era capaç de multiplicar-se, com en un miracle futbolístic.

La presència del davanter recorda la part fonamental del llegat que, en marxar, pugui deixar Pep Guardiola. L'èxit del canari, campió del món, sol evocar aquell primer partit en què, gairebé entre bromes de la parròquia, el jove entrenador va confiar en l'extrem per jugar-se les garrofes a la Champions, en l'eliminatòria contra el Wisla polonès.

Moltíssimes coses han passat des de llavors. Totes bones per a Pedro. Avui és el davanter titular del Barça, acompanyant Villa i Messi en un trident d'època. Ahir va completar un dels seus partits més bons com a jugador del Barça. Dídac Vila ho va passar molt malament contra el canari. Menys pels gestos de qualitat que per la mobilitat. Va ser un espectacle veure'l oferir-se en cada acció ofensiva del Barça. D'una combinació amb Messi, la primera de la nit, va néixer el primer dels seus dos gols. Va ser un llamp contra la defensa de l'Espanyol. Li va guanyar la carrera a Víctor Ruiz i va definir a baix, amb la pilota rasa. Va ser el desè gol. Tres dels quals ha marcat a instàncies de Messi, el seu gran assistent.

El que més commou de Pedro és que, almenys de moment, el que s'esperava d'ell és molt menys del que acaba fent. Pocs jugadors són capaços d'ocupar tants pams de terreny amb la seva mobilitat. A més del gol, durant la primera part va desaprofitar un parell d'ocasions clares i va ser el més aplicat en la pressió. Dídac i Víctor Ruiz no van viure tranquils amb ell al costat. Quan sortien amb la pilota dominada, allí hi era Pedro.

Per al que necessiti el Barça, hi és Pedro. Tant és un túnel d'esperó per sortir de dos rivals, com una llarga carrera per enviar a córner una pilota que podia complicar Valdés.

A la segona meitat va pecar de generós. Havia fet el seu gol i buscava tornar-li la gentilesa a Messi. Es va quedar sol contra Kameni però va esperar per habilitar Leo. Es va equivocar.

D'un altre moviment de l'argentí, retallada i xut violent, molt escorat, va sortir el segon de Pedro, el més ràpid per anar a buscar el refús del porter rival.

Va ser un partit dels que fan època. Pedro, el soci de tots, va tenir ahir la seva gran nit.

Juntament amb Sergio Busquets, són les banderes d'una època. Deia fa un temps el mestre de formadors de jugadors Laureano Ruiz: «Jugadors bons n'hi ha sempre. El problema és trobar un entrenador amb coratge per oferir-los una oportunitat.» D'aquí que Pedro sigui una bandera humana d'una determinada manera d'entendre la base.

Dues accions il·lustren Pedro: un túnel d'esperó i una carrera per evitar una centrada rival