Bàsquet FEB

PERE PUIG

DIRECTOR ESPORTIU DE L’UNI GIRONA

“Hem assumit la pressió”

“L’equip cohesionat, la moral alta i bon ambient al vestidor. Són bàsics, i les aspiracions, màximes”

“La competició, molt atractiva, porta el nom “de la Reina”. Què ha fet aquesta institució? Serà el primer cop que hi va”

Conscients
“Jo –i m’hi poso al davant–, els de Girona i les comarques gironines molts cops no hem estat conscients dels perills de la desaparició de clubs, o com en el nostre cas de passos enrere, fins que ens hi hem trobat. Certa irresponsabilitat de la societat o de les institucions o del teixit social han fet que, en el cas de la Unió Esportiva Figueres o l’Akasvayu, el Sant Josep i tants altres, els crits d’alerta del moment no s’hagin escoltat”, adverteix Puig, que sobre els antecedents recorda: “S’ha gaudit del moment, com ara, i no s’ha vist el perill que hi ha”
Patrocini
Jugadores d’aquest nivell són molt professionals, les primeres a buscar solucions davant els problemes

L’Spar Citylift afronta la fase final de l’únic títol FEB que se li resisteix, com a equip a batre i amb el botxí de les tres darreres finals com a amfitrió. “Soc molt patidor però crec que l’equip hi arriba bé, amb bones sensacions”, diu l’arquitecte de la millor plantilla mai vista a Girona, inimaginable fa onze anys quan el ja llavors director esportiu, Pere Puig, assistia a la copa a Salamanca amb les gironines encara a Lliga Femenina 2.

Ens explica aquest bon moment? Si compara l’equip d’ara amb el de fa dos anys aquí a Girona...
Bones sensacions, l’equip cohesionat, la moral alta i molt bon ambient al vestidor. Són ingredients bàsics per afrontar una competició. Fa tres anys vam arribar a la copa amb un equip molt anotador que arrasava els rivals, feia un joc espectacular i jugava a 80 punts. Però no era capaç de competir contra els grans, que llavors no te’ls trobaves, fins l’Avenida, perquè jugàvem l’Eurocopa i no et trobaves els equips potents fins després de la copa. Ara arribem amb un equip que se sap dosificar, sap quin és el seu objectiu i a quines cites ha d’arribar al màxim.
Que la copa es faci a Salamanca és un doble o res per a ells. Els han guanyat els dos darrers títols i els últims cinc duels?
Si la féssim ara a Girona seria molt forta, i si em poso a la pell del Salamanca, la pressió és tota per a ells. Nosaltres tenim la que ens posem, que és molta perquè volem competir per tots els títols. Les cinc victòries no volen dir res, però són coses que afecten. Per a nosaltres era una llosa dur-ne tantes contra l’Avenida i espero que els hàgim traspassat aquesta pressió.
Fa un any Colhado lesionada, Murphy amb les maletes fetes, Williams hi debutava i Núria amb molèsties. Quin canvi, no?
El que hem fet aquest any ha estat avançar els terminis, la crisi i la reconstrucció. L’any passat hi anàvem a obrir el paraigua i arribar a la final ja va ser un triomf. I disputar-la com vam fer-ho... En canvi, aquest any les aspiracions són màximes.
Se n’aprèn, a gestionar les crisis? A l’estiu tenien un equip i ara, a mig curs, és un altre.
No és una situació que puguis tenir prevista però se n’aprèn en el sentit que potser aquest any ens hi hem anticipat. De crisis sempre n’hi ha, i més en el bàsquet femení, entrades i sortides. No les hem forçat però sí que les hem gestionat i quan una jugadora ha demanat marxar li hem dit que era el moment, que no esperaríem. Hem tingut clar que si volíem arribar bé a la copa s’havia de fer abans, encara que costés certa inestabilitat i certes derrotes que tant de bo no haguéssim tingut, tot i que hi havia prou bon equip.
Amb l’equip que tenen ara, tot el que no sigui alçar el títol... Com es gestiona que jugadores d’aquest nivell demanin venir?
És la pressió que hem volgut tenir perquè també hauríem pogut dir no a Xargay, aquesta temporada. O a Vasic a l’estiu. I la gestió és molt fàcil [riu]. La papereta la té l’Èric. Però és molt fàcil: signo tenir jugadores d’aquest nivell cada any, perquè són molt professionals. Davant els problemes, Laia, Vasic o Marta són les primeres a buscar solucions. Volen guanyar i ho posaran tot de part seva per fer-ho: no és casualitat el seu palmarès, no busquen excuses.
La crisi esportiva va coincidir amb les afectacions del ‘Glòria’.
Va ser dur per al club. I ho és. La gent no n’és conscient i ens vam sentir molt estimats en aquell moment, però no reïx la campanya, en empreses i institucions. Els aficionats omplen Fontajau però crec que no són conscients que potser l’any que ve en lloc d’un pas enrere n’haurem de fer cinc. Per eixugar el dèficit d’aquesta temporada, si la gent no ens ajuda, en pagarem les conseqüències i després lamentarem no tenir jugadores d’aquest nivell, no poder guanyar títols o jugar a Europa.
Des que van pujar a Lliga Femenina només queden l’Avenida i el Cadí. Poden arribar a desaparèixer o baixar de categoria?
No crec que sigui desaparèixer i ni jo, ni la junta directiva ni els històrics del club deixarem que desaparegui. No hi ha un Akasvayu, però sí pressupostos molt controlats i no permetrem que amb el forat que s’ha generat aquest any l’any que ve la maquinària segueixi endavant i formant plantilles per guanyar títols estirant més el braç que la màniga. En pagarem les conseqüències, l’any que ve.
Quin equip podrien fer? Des que arriba Núria Martínez...
Girona és petita i tothom sap per què Marta Xargay va venir. O per què Vasic i Laia Palau són aquí: no podem pagar-los el que la gent es pensa que cobren. No sé si hi seran, però Girona és prou llaminera perquè no pot ser que cada any en totes les circumstàncies s’ajuntin els astres com ara i totes aquestes jugadores siguin aquí. Però si fem les coses bé com fins ara i tenim el club equilibrat, endreçat i les jugadores cobren al dia, acabarà venint una Chelsea Grey o jugadores que mai diries que podien venir. Crec que el punt d’inflexió és l’arribada de Joaquim Vidal i la de Cayetano Pérez com a president. Un pas per ser més ambiciosos i Núria és el primer i obre la porta a més arribades.
La final és el 8 de març i quan Pesic era a Girona ja sabem què li passava, a l’Uni, llavors.
L’esport femení ha crescut. Perquè la societat ho ha volgut i no pas pels mitjans que s’hi han posat. Són ínfims. Ara mateix tenim una competició molt atractiva i porta el nom “de la Reina”. Què ha fet aquesta institució, per portar el nom? Ve d’una herència del Generalísimo, el rei, la reina... I serà el primer cop que hi va, a una final. Ni hi han posat diners, ni han fet esforços, ni hi han anat mai a potenciar-la. Fa deu anys, quan vam pujar, vam proposar buscar un patrocinador, és la competició més atractiva d’esport femení i tindria recorregut. I encara contents, alguns, que hi vagi per primer cop. Però què ha fet? Deixant de banda qualsevol consideració personal després de l’1 d’octubre i el 3 d’octubre.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.