La tardor del 2010, Pete Mickeal estava exultant. Peça clau en l'Eurolliga de París, el curs 2010/11 podia ser la culminació de la seva carrera. Tot es va tòrcer a partir del desembre, quan primer una lesió al genoll que el va enviar al cirurgià i després una trombosi pulmonar el van deixar en blanc tot l'any. Primer, la salut. El seu substitut, Alan Anderson, va explotar en la copa i seu va ser l'MVP en aquella final en què Sada va ser el més valorat. Dos anys després, Vitòria li porta aquell trofeu que a Madrid no va ser possible.

Va ser Pete Mickeal, però l'MVP podia tenir uns quants destinataris més plenament justificats perquè de moments calents n'hi va haver molts i amb protagonistes diversos. Però la incidència del veterà aler de Rock Island, que el pròxim dia 22 farà 35 anys, ha estat globalment molt alta i dóna la raó al Barça quan va apostar per ell després de la malaltia que va tenir la temporada 2010/11 i que el va tenir mesos apartat de les pistes.

Mickeal ha acabat amb 15 punts, 3 rebots, 5,7 faltes rebudes i 14,7 de valoració. Contra el Madrid va ser determinant sobretot en la part final del matx, abans que Tomic prengués el relleu (26 punts amb 10/14 tirs). S'esperava el seu duel contra un altre veterà, Nocioni, en la semifinal, i Mickeal va saber patir sense fer grans números (5 punts, 2 rebots i -1 de valoració). Ahir en la final va convertir en transparent Kelati i va mantenir-se sòlid quan el València va optar per jugar amb tres petits, exigint-lo més al darrere. Va anotar la meitat dels seus punts en el tercer quart, quan va començar la trencadissa.