Campions sense que fes falta Navarro. Un luxe massa gran, però que parla molt i molt bé de la feina col·lectiva d'un Barça en creixement que en tres dies ha esvaït tots els dubtes generats en sis mesos. Dubtes generats per mèrits propis, però que després de la copa queda clar que tenen solució. De possibilitats i talent, n'hi ha de sobres per no frenar-se aquí i el repte ara és persistir. I persistint aquest equip ja ha demostrat moltes vegades que va guanyant títols. Un més en l'etapa de Xavi Pascual, que, una vegada més, ha respost a les crítiques rebudes fent el que millor sap fer: aixecant títols.

El guió del matx no podia començar millor, complint amb l'scouting que havia fet el Barça jugant pilotes interiors per a Tomic i carregant sobre Lishchuk. L'ucraïnès només va aguantar a pista 3:40 minuts perquè es va carregar amb tres faltes i fins al descans ja no va poder jugar més. El Barça va fer una primera estirada aprofitant el lideratge de Víctor Sada, que amb un triple va augmentar l'avantatge en el resultat (14-6). El base badaloní estava intractable i va superar San Miguel (2/2 de 2 i 1/1 triple), però sobretot va portar el tempo del matx. El València anava a remolc i Perasovic va intentar un canvi per sorprendre el rival: situar tres interiors. Amb Faverani, Pietrus i Dubljevic es va revolucionar el matx. Els valencians van tapar el joc interior i això, juntament amb el desencert fins llavors en el triple del Barça (1/10), va permetre la reacció valenciana. La segona unitat del València va mostrar el seu talent anotant 15 punts mentre que els suplents del Barça només en van aportar tres. El gir va ser absolut i el València es va posar al davant (28-30). Arribats a aquest punt, Tomic es va carregar també amb tres faltes personals i el més important és que els blaugrana van arribar dominant en el marcador (36-33) tot i tenir les seves dues principals referències desaparegudes, amb un inusual -4 de valoració per a Navarro amb 0 punts i 0/5 en triples i -2 de Lorbek sense anotar.

En el segon temps, un Jawai intractable va agafar el protagonisme en atac fent fins a quatre esmaixades i dominant a plaer. Dominant fins que es va carregar amb la quarta falta personal, que el va portar a la banqueta (43-34). Va ser llavors quan el Barça va exhibir el seu potencial defensiu; es va convertir en un mur infranquejable fins al punt que el València va estar uns minuts sense saber absolutament què fer: se li esgotaven les possessions sense llançar o forçant tirs impossibles. La diferència va anar augmentant fins a un màxim de 13 punts (52-39). El fet diferencial sobretot estava en el joc interior, en què el Barça acumulava 36 punts, mentre que els valencians, tot i el potencial que tenen en la zona, només n'acumulaven 16. Perasovic va intentar tallar la sagnia amb un canvi defensiu a zona 1-3-1 i amb l'entrada de Ribas com a base. Però l'aposta no li va sortir bé. Huertas va dominar, va repartir i va fer el que va voler quan va voler: va portar el ritme que més convenia als seus. A sis minuts del final, el partit estava trencat. El València va llançar la tovallola, no per cansament, sinó per la impotència de no ser capaç de perforar la defensa d'un Barça sòlid, solvent i amb una confiança gegant que també li ha donat el fet d'haver patit molt per arribar fins aquí. El més important de tot va ser el moment d'escollir l'MVP. Tothom deia un nom diferent. Això deixa clar que el títol és d'un equip. El millor.