Espanyol

El pas de l’èxtasi al vertigen

Espanyol. Fa un any, en una jornada històrica al RCDE Stadium, els blanc-i-blaus retornaven a Europa després de 12 anys. Ara els dubtes existencials de l’entitat impliquen evitar el descens

Fa just un any, l’Espanyol vivia el moment més dolç de les últimes temporades i el primer dia de glòria del RCDE Stadium des del seu bateig, una dècada abans. Milers d’aficionats saltaven a la gespa per abraçar-se amb els seus ídols. Uns futbolistes vestits de blanc-i-blau d’un equip que, sent el desè pressupost de la lliga, es coronava com a setè classificat en una tarda màgica. La victòria contra la Real Sociedad (2-0) combinava amb la derrota de l’Athletic Club al Sánchez Pizjuán i propiciava una carambola classificatòria. L’Espanyol de la letargia i el conformisme es vestia amb els color de l’Europa League. Els catalans tornaven a una competició europea 12 anys després i l’èxtasi del moment, al ritme de Gigi d’Agostino i el seu L’amour toujours era la banda sonora que acompanyava el moment. Un instant que, vist amb la distància de l’actual pandèmia, provoca uns contrastos prou eloqüents. Aquesta imatge ara seria impossible, però molts aficionats blanc-i-blaus recuperaran, avui, les fotografies dels seus mòbils o de les xarxes socials recordant un clímax que ningú els podrà esborrar.

En un any les coses han canviat de manera radical. El gir copernicà és evident. No només s’han capgirat les vides de molts ciutadans confinats i pendents de desescalades en què les fases, i no lunars, ja són part del seu llenguatge més íntim i familiar.

L’aficionat periquito també ha vist com les seves referències esportives han mutat de pell. La primavera de fa un any era una lluita per assolir la glòria europea i ara les pors se centren a evitar el descens. L’Espanyol està instal·lat a la cua de la classificació a sis punts de la zona de permanència. Les lleis del futbol (com a mínim l’entorn i l’ambient) s’han transformat en un futbol encapsulat que intenta, a marxes forçades, salvar el negoci com sigui. L’empresa de l’Espanyol, en aquestes últimes onze jornades, se centra a evitar una caiguda a l’abisme de segona. No podrà comptar amb la sempre fidel afició i s’haurà de jugar la seva supervivència en un futbol allunyat de la realitat tradicional i en mans, més que mai, de la motivació intrínseca dels seus futbolistes. L’orgull dels aficionats quedarà a una distància profilàctica: la del consum televisiu des de casa. Renecs sords en mig de les quatre parets de casa i esperant un nou miracle d’un equip que fa 27 anys que de manera ininterrompuda és a primera.

L’Espanyol és un històric i aquesta és la seva gran força. Només Athletic Club, Barça, Madrid i València fa més anys que són a primera de manera consecutiva. La tradició no juga, però sí que és un plus en certs moments, i en aquesta direcció s’ha intentat treballar des de l’àrea esportiva en aquests dos mesos de confinament. “Sabem que hem comès errors i hem reflexionat per no repetir-los”, explicava fa dues setmanes el director del futbol professional, Francisco Joaquín Pérez Rufete. El mandatari ha fet una feina fosca durant aquests últims mesos i ha mantingut un contacte puntual amb tots els futbolistes, tot incidint en l’aspecte mental. Sap que la primera victòria s’havia de guanyar abans de tornar els entrenaments. Rufete encara manté intacta la seva ànima de futbolista i sap quines tecles cal tocar per motivar un futbolista. Els ha protegit del soroll i els ha intentat aportar tota la calma possible davant la contra rellotge que tindran al davant. Buscar la màxima comoditat del futbolista per maximitzar el seu rendiment sobre la gespa. La distància fins al final de la lliga i les circumstàncies de com s’hi tornarà no donen gaire marge als errors. Ha de ser un camí recte i sense sobresalts.

Un epíleg majestuós per trencar la mala planificació del primer tram de la temporada. Un camí gens casual amb una concatenació d’errors, alguns de no forçats, que han portat l’Espanyol a l’abisme del descens. Amb la fugida d’un entrenador ideal com Joan Francesc Ferrer Rubi, l’entrada de David Gallego no va ser prou efectiva ni diligent en una plantilla amb manca de referents clars després de la marxa de Mario Hermoso o Borja Iglesias; dues referències que no s’han cobert amb solvència fins a l’arribada de Cabrera i Raúl de Tomás. Matías Vargas o Calero, els grans fitxatges estel·lars d’aquest any, encara no han demostrat el seu potencial. Pablo Machín tampoc va aconseguir els resultats esperats i Abelardo és l’última bala de la salvació a la banqueta. L’afició blanc-i-blava s’encomana a la màgia de l’asturià, de quan va fer reviure un comatós Alavés, i a la punteria de Raúl de Tomás. Un futbolista diferencial que, amb els seus gols, acostarà l’equip a una salvació complicada però no impossible. L’Espanyol acostuma a moure’s bé en aquestes situacions.

MISSIÓ DE SALVACIÓ

La concatenació d’errors aboca l’entitat a fer un epíleg de la lliga majestuós
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.