La incertesa del context, propiciada per la pandèmia, tenia forma d’incògnita a l’Espanyol. El passat, de fa tres mesos, era negre. Les sensacions de la derrota a Pamplona van ser devastadores per a l’ànim blanc-i-blau. La memòria és selectiva i quan s’està al caire de l’abisme encara es fa més severa. Tot són defectes. Així estava l’espanyolisme, de dol. Tres mesos sense lliga han donat per pensar que la missió de la permanència era una utopia. Un camí de supervivència més que de realitat tangible. Les opinions són volubles i modelables sense un patró de joc en què adjectivar les cabòries de la crítica. L’únic argument era creure en els futbolistes i en les paraules dels diferents protagonistes que han desfilat per les rodes de premsa virtuals. Desconfiat estava l’entorn de tornar a veure com l’actitud dels futbolistes i els propòsits d’esmena eren només focs d’encenalls, brindis al sol per una lliga de pandèmia.

A sis punts de la permanència i només quatre victòries en 27 partits són un argument prou fort per creure que aquest Espanyol era un equip sense ànima i desnonat. Un moribund a punt de rebre l’extremunció. Abelardo es va rebel·lar en la prèvia contra aquest argument tot assegurant que li era igual que els donessin per morts. La realitat del joc. Aquell que viu en plena comunió amb la gespa li ha donat la raó guanyant l’Alavés. Ni l’aspecte fantasmagòric de les grades buides de l’RCDE Stadium va ser un fre per als deixebles del Pitu. L’Espanyol es va regalar un bany de felicitat contra l’Alavés. I ho va fer de la millor manera sumant una victòria però fent-ho amb solvència. Feia molt temps que els catalans no vivien un partit amb la tranquil·litat i la comoditat d’ahir. Una gestió rodona per insuflar ànims a una parròquia que va viure el partit des de la pantalla però que, de segur, avui veu amb més optimisme la salvació del seu equip.

Aquesta lliga de la pandèmia ens demostra que no es pot viure amb les estadístiques i el paral·lelisme de fa tres mesos. És la mateixa temporada, a tall d’estadística i de classificació, però no ho és pel que fa a sensacions i concepte anímic. Aquest tram final de lliga té més a veure amb els bioritmes competitius d’un play-off que no pas d’una lliga regular. Onze partits en cinc setmanes obliguen a tenir clar l’objectiu i a serrar les dents. L’Espanyol estava tocat de mort fa tres mesos però ara mateix les expectatives de futur són més lluminoses. Queden deu jornades però la primera pedra de la salvació es va posar ahir. Abelardo era conscient d’aquesta realitat. L’asturià sabia que els tres primers duels, el d’ahir amb l’Alavés, i els dos següents amb Leganés, a domicili, i Llevant, a casa, era la rampa que havia de posar l’Espanyol en l’òrbita de la salvació. No fer-ho era fer un camí lent i segur cap a segona.

L’Espanyol ha posat la rampa i ara comença a enlairar-se però el més important és la solvència i la gestió de partit que va demostrar en tot moment i sense RDT, suplent pels seus problemes al genoll, i relegat a la suplència. Els blanc-i-blaus van fer un partit coral amb un immens Marc Roca a la medul·lar i un hiperbòlic Embarba a la banda. L’expulsió del porter de l’Alavés Pacheco, al cap de dinou minuts, va facilitar la digestió del duel. Tot i aquest detall, l’Espanyol va demostrar, en tot moment, que no volia deixar escapar la victòria. Roberto va salvar l’Alavés d’una derrota exprés amb dues aturades de mèrit a xuts de Dídac i una tisora d’Embarba. El madrileny, fastiguejat en la seva època com a blanc-i-blau, va demostrar que és un enorme porter. Tot i això, la desesperació local no va aparèixer i van continuar percudint. Embarba, profund i valent durant tot el partit, va centrar una pilota des de l’esquerra i Bernardo, de cap, va avançar els catalans quan la primera part agonitzava. Tercer gol del colombià en aquest lliga.

La sentència de l’Espanyol no va trigar i, dos minuts després de la represa, Embarba va filtrar una pilota a Wu Lei. El xinès va guanyar l’esquena a la defensa i va superar en l’un contra un Roberto per fer el segon. Quart gol del xinès, que iguala amb RDT com a pitxitxi. El partit ja estava liquidat i l’Espanyol va buscar algun gol per dimensionar, encara més, el seu nou estat d’ànim, però la manca d’eficàcia i la seguretat de Roberto ho van impossibilitar. Però el partit més plàcid de la temporada ja és un fet. Benzina emocional per recuperar la fe a còpia de futbol i alimentar les esperances de permanència. Dimarts, el segon capítol de l’operació remuntada a Getafe i un missatge clar: el mort està molt viu, i no és la rumba del mític Peret.