El triomf contra l’Alavés es va prendre a la lleugera o com a mínim no s’hi va donar la importància estructural que ha experimentat l’Espanyol. El malfiament de jugar amb un homes menys per l’expulsió de Pacheco semblava ser l’excusa perfecta per mantenir-se en el cantó de la incredulitat i el pessimisme més atàvic. Quan ets cuer, i per mèrits propis, és normal que la teva credibilitat com a equip sigui paper mullat. Els rols es van capgirar en el duel d’ahir a l’Alfonso Pérez. El Getafe es va trobar amb el premi de l’expulsió de Bernardo al cap d’un quart d’hora de partit. El col·legiat s’inventava una agressió del central blanc-i-blau sobre Damián Suárez. L’uruguaià complia a la perfecció el seu paper recargolant-se sobre la gespa amb un gest de dolor. El colombià no s’ho podia creure. L’Espanyol estava contra les cordes. Veia que a la marató infernal de partits i la falta del seu millor jugador ofensiu, RDT, lesionat a Barcelona, s’hi afegia una acció arbitral que en altres latituds seria vista com un atracament amb majúscules.

L’Espanyol tenia només un camí: recórrer a l’èpica, llepar-se les ferides i mantenir el rumb de consistència i seguretat que havia mantingut durant el primer quart d’hora de partit. Una arrencada en què els blanc-i-blaus van arraconar el Getafe i en què David López va gaudir d’una magnífica ocasió per avançar el seu equip en un córner tret per Embarba. David Soria, l’heroi del Getafe, treia una mà salvadora. No seria l’última en un partit en què l’Espanyol va agafar el timó del seu destí i no el va deixar escapar. Abelardo, confiat i segur, no va moure cap peça del seu equip malgrat l’expulsió. David López va endarrerir la seva posició formant a l’eix central amb Cabrera. El guió del duel es va mantenir inalterable. L’Espanyol va fer un exercici de resistència fins al xiulet final. Un punt d’èpica gràcies a la seva disciplina i ambició, fins a l’extrem que les aturades de David Soria van impossibilitar sortir amb un triomf al sarró guanyant un un contra un a Embarba, després d’una filigrana de l’extrem trencant la defensa del Getafe i evitant una assistència letal de Calleri a Wu Lei amb una estirada prodigiosa.

El punt de Getafe té més valor emocional que la victòria contra l’Alavés. Els periquitos són uns altres des que ha tornat a la lliga. Juguen sense por. No hi ha temps per a l’especulació. Té mèrit, dominar un equip com el Getafe i fer-ho amb un futbolista menys. Lluny de desesperar-se, els catalans no es van rendir. Tot al contrari, van mostrar valentia per buscar la victòria. I és que els blanc-i-blaus van viure el partit amb un posat còmode fins al temps afegit, en què Diego va fer una superba aturada després d’un xut d’Àngel.

El punt és significatiu i fins i tot té un gust agredolç vist el guió de manera global. No obstant això, aquest punt té molt valor per la forma, la lluita i la consistència que està donant l’Espanyol en aquesta lliga de pandèmia. Un equip que no es resigna a baixar a segona, tot al contrari; cada minut que passa fa més cara d’equip de primera. És el pes de la història i el pedigrí també té valor tot i el plom a les ales dels homes de negre. Queden encara nou finals, però l’Espanyol continua molt viu i amb un esperit indomable que l’acosta al miracle. Aquest és un equip orgullós, per moments ciclotímic, però no hi ha pitjor rival per jugar-se el descens que els catalans. El destí està a les mans dels deixebles d’Abelardo i la rendició no està en el diccionari.