Va ser un dia molt complicat. Hi havíem posat moltes il·lusions i esforç durant tot l’any, i es va escapar l’últim dia i de manera cruel. Però són coses del futbol i s’ha d’assumir.

No. No m’ho vaig plantejar en cap moment. El club em va dir que comptaven amb mi i no tenia intenció d’anar-me’n.

Vaig intentar treballar de la manera més tranquil·la possible. La meva carrera ja és llarga, em conec perfectament i sé amb qui puc competir i amb qui no. Vaig decidir que em volia quedar, que volia continuar apostant pel mateix projecte, i al final el treball i una mica també l’actitud han fet revertir la situació. Estic content, i crec que es nota.

S’ha d’estar preparat per a quan arriben les oportunitats. Fa uns anys que em dedico a això i sé el que puc donar. Això, quan vas avançant en la teva carrera, és important. Conèixer-se un mateix. Jugués o no, des del primer dia estava molt tranquil.

La veritat és que no, ens portàvem bé. Ell és bon noi i jo, per sort, de petit vaig estudiar força anglès. Va venir Joseba [Ituarte, preparador de porters], que domina molt bé l’anglès. I teníem un grup sa de treball, sense cap problema. La cosa fluïa bé, però Muric va marxar. Ha vingut Adri Ortolá, també amb moltes ganes de sumar, i és d’agrair.

El futbol canvia molt. El més important és estar sempre preparat per assumir la posició que et toqui. Jo estic tranquil i content, disfrutant i aprofitant el dia a dia. No hi ha res que duri per sempre, però sí que em trobo còmode i crec que puc ajudar l’equip.

Hi ha diferents tipus de persones. N’hi ha que han de notar el suport i d’altres que s’han de sentir qüestionades per treure la millor versió de si mateixes. Hi ha gent de tot tipus.

És bo notar el suport, però també he de dir que quan em pica l’orgull soc capaç de qualsevol cosa. Sí que crec que un porter necessita continuïtat, partits. Aquests experiments d’un partit sí i un partit no crec que no són correctes. És important sentir-te valorat, però també que hi hagi una bona competència, que no hi hagi gaire diferència entre companys.

No, no. Això és un procés natural. De fet, en el primer partit a Gijón, fins poc abans no vaig saber que no jugaria. Hi ha entrenadors que volen donar moltes explicacions i d’altres, que no. A mi m’agrada, tant per bé com per mal, parlar. Hi ha de tot.

Hi ha vegades que les coses surten millor i d’altres, pitjor. Jo sempre intento ajudar. Quan et focalitzes en el dia a dia, intentes passar-ho bé tant entrenant-te com en els pocs moments en què malgrat la Covid podem estar junts. Quan aquestes coses flueixen, et sents còmode i després al camp tot és més fàcil. Però és veritat que ens està costant ser un equip més sòlid. Sobretot quant a resultats. Hem fet partit bons sense premi, tot i que també d’altres en què potser hem aconseguit més del que mereixíem. Al final, a 42 jornades, la temporada anirà cap a on mereixem ser.

És que sempre tinc la mateixa sensació. Quan un amic em diu “aquesta setmana s’ha de guanyar”, jo responc que com totes. Mai cap entrenador m’ha dit que hem d’empatar. El futbol professional és guanyar, és avui. No serveix el que vas fer ahir. Sí que hi ha partits més marcats, però sempre surts a guanyar.

Aquest any els llocs de dalt estan més cars que, per exemple, l’anterior, però queda una part molt important de la temporada i som a temps de tot. A mi m’ha tocat viure grans coses en els últims partits, i també coses molt dolentes. Crec que estem en aquest punt en què hem de ser conscients del que ens hi juguem, del que hi ha en joc. Al club, en les situacions personals... Hem d’aportar tots el màxim possible, pel bé de tots.

Jo sempre soc optimista. Tenim un equip amb jugadors de molt talent i, al final, quan les forces s’igualen, soc dels que pensen que aquest talent sortirà. M’agrada ser optimista. Si nosaltres no pensem que ho aconseguirem, qui ho pensarà? Veig treballar els companys cada dia i això em fa agafar energia. En la competició hi ha dies que no estem tan bé, però veure com de bé ens entrenem i la predisposició amb què ho fem em fa estar il·lusionat.

Això ho hauríeu de preguntar als que manen, que són els que posen els objectius. S’ha de ser humil. L’any passat l’objectiu era molt ambiciós i ens vam endur un cop molt fort. Gairebé sense temps per preparar la temporada següent, companys que se n’anaven en l’últim moment, d’altres que arribaven… Crec que el més sensat és fer 50 punts. I, després, tant de bo estiguem en disposició de lluitar per l’ascens. A mi em fa il·lusió. He pogut viure ascensos i és el més gran que he viscut. Tant de bo hi tornem. Però primer, els 50.

Al final és responsabilitat de tots. És clar que l’expulsió de Bueno va ser una targeta que va haver de forçar pel bé de l’equip, o la de Ramalho a Almeria; segur que n’hi ha alguna més de gairebé obligada. És una cosa individual; en algunes accions t’has de sacrificar per l’equip, però n’hi ha d’altres en què ens hem de controlar. Ja som grans i ens hem de controlar. En una acció en què no actuem bé podem perjudicar l’equip i s’ha d’actuar en conseqüència.

M’agrada molt el futbol d’abans. Sí que és veritat que, ben aplicat, hauria de suposar un salt de qualitat en la competició. Com que fa poc temps que l’apliquem, hi ha molts buits que encara generen dubtes; les interpretacions i altres factors que et fan tenir dubtes respecte al sistema. Això també és la salsa del futbol; abans es parlava dels àrbitres i ara, del VAR. El futbol canvia i ens hi hem d’adaptar, no hi ha alternativa.

És complicat acostumar-s’hi. En els primers partits que vam jugar sense públic em sentia molt estrany. Entenc que això és un negoci i ha de seguir, és lògic. A mi, però, em costa molt entendre el futbol sense els aficionats, la gent que va al camp, la gent que viatja i es desplaça. Això és el més maco, que surtis al camp, que hi hagi ambient, pressió… Ara tot és descafeïnat, però és el que toca ara, pel bé de tothom. Esperem que al més aviat possible estiguem com estàvem abans.

Estic feliç i gaudint molt. Intento gaudir del dia a dia i estic en un bon moment de la meva carrera. Ho vull aprofitar i que les coses vagin bé. Faré tots els possibles perquè vagi tot bé.

Com més et xuten, més possibilitats tens de fer aturades, però també es pot donar el cas que amb pocs xuts et facin més gols. No hi ha una ciència matemàtica, tot i que això ho poden respondre els del big data, que són els que estan en voga i tenen resposta per a tot. Has d’intentar estar sempre preparat. El curs passat ens generaven menys ocasions, però quan arribaven els rivals havies de resoldre amb contundència i determinació, ja que ens costava un partit.

En aquell moment era immadur esportivament. No estava preparat al cent per cent per afrontar un repte d’aquelles dimensions, sobretot, mentalment. Quan ets més jove, tendeixes a tenir més alts i baixos. Ara que he vist gairebé de tot i res em sorprèn, encara que sempre queden coses que et sorprenen, mentalment soc una persona més estable. Diuen que els porters hem d’estar una mica bojos, ja és cert, però si no tens un bon cap i estàs centrat, és complicat posar-se sota els tres pals.

Als porters sembla que ens arriba el nostre millor moment una mica més tard, pel que fa a l’edat. Jo em trobo molt bé i toco fusta, ja que les lesions em respecten, no em perdo cap entrenament i gaudeixo del dia a dia. El que hagi d’arribar, arribarà. Espero que sigui a Girona, però soc un nòmada del futbol i no em fa cap por fer la maleta. Són coses del destí, jo només estic focalitzat en el dia a dia. Entrenar-me a La Vinya, gaudir de l’entorn i gaudir, tant com pugui, de Girona. El destí ja dirà què passa o què no passa.

El Girona té molts arguments per tal que jo pugui seguir aquí. És el que vull, i tant de bo el club pensi el mateix. Sempre he dit que estic content i que m’agradaria continuar. És veritat que la temporada avança i no veig moviments. El club pren les seves decisions i actua com creu que ha d’actuar i jo faré el mateix. El més important és que les coses vagin bé. Vaig venir amb la il·lusió d’involucrar-me en un projecte que, tot i encaixar un cop fort amb el descens, era un projecte guanyador, que continua creixent, i espero que així segueixi.

No hi ha hagut contacte formal. Hem tingut una petita conversa, però res formal. El temps passa i això són coses del futbol. Dos no fan res si un no vol; per tant, paciència i tranquil·litat.

És com tot. Quan les situacions no se solucionen o no s’acaten, poden aparèixer altres vies. Tinc clar que la primera opció és el Girona, però el futbol ja se sap com és.