Pot ser. Era un partit a una carta. Última jornada de la lliga i teníem dos punts d’avantatge per sobre del River. Guanyar o empatar ens servia per ser campions, si perdíem es decidia el títol en un partit de desempat. Per sort vam poder fer la volta olímpica per primera i única vegada al camp de l’etern rival.

Van engegar els aspersors, hi ha qui diu que per evitar que ho celebréssim, però també s’ha de dir que feia molta calor. En tot cas, ens va anar bé una mica d’aigua [riu].

Era una època difícil. La selecció acabava de quedar fora del mundial de Mèxic i els estadis s’estaven buidant. I, de fet, en alguns partits acabava apareixent gent d’altres clubs de Buenos Aires a les tribunes encara que no jugués el seu equip. Però el cert és que quan vam passar per la tribuna principal ens vam sorprendre en veure la gent aplaudir. També la rivalitat era diferent, més pacífica.

El futbol no s’escapa del que succeeix a la societat i malauradament els argentins estem vivint una bretxa social en aquest sentit. O un és com vol l’altre o hi ha baralles fins i tot entre familiars. M’agradaria que la gent entengués que el futbol no és vida o mort, guerra o pau.

Més tranquil·la que ara, però també en uns paràmetres de passió que jo no he vist enlloc, i vaig jugar al Brasil [al Palmeiras]. El que passa és que per exemple abans el periodisme no era tan vehement, no estava tan a sobre especulant sobre si hi hauria violència o no.

Tant de bo. Un ha d’acceptar que la seva època ha passat, però el record de ser futbolista, de partits d’adrenalina, no es perd mai. Han passat quasi 50 anys dels meus gols al River i encara els sento com si fos ahir.

Malauradament no va seguir al club després d’aquell any, però va crear un equip que agradava a la gent. El Boca s’ha identificat històricament amb un futbol més de brega, però aquell era un equip líric, que agradava a la gent. Di Stéfano va agafar un equip de joves i d’alguna manera va revolucionar el futbol argentí. A la meva posició, per exemple, la del 5, solien jugar-hi futbolistes de molt pes físic. I jo de múscul anava més aviat just. Però Alfredo volia mobilitat i arribada, i fixa’t que vaig acabar fent molts gols.

És una mica la melodia històrica que acompanya el superclàssic, però jo crec que en l’actualitat es juga un futbol més mesquí en general; ja es va poder veure al mundial amb molts gols a pilota aturada. A més, a l’Argentina ja no és com abans, que els futbolistes es consolidaven, tenien un recorregut. Ara juguen tres partits i si valen, cap a Europa. És difícil construir equips, però tinc confiança que puguem gaudir d’un bon final de la Libertadores.