Es parla de Rapinoe i d’Alex Morgan, i de la facilitat dels Estats Units de sotmetre els seus rivals des de l’inici obrint sempre la llauna abans de complir-se el quart d’hora de joc, però si el conjunt de Jill Ellis jugarà la seva tercera final consecutiva, almenys sense la necessitat d’una pròrroga, és en gran part gràcies a l’actuació d’Alyssa Naeher, que va aprofitar a la perfecció el seu moment de glòria aturant un llançament de penal que hauria significat l’empat d’Anglaterra a falta de poc més de cinc minuts per al final.

“Naeher ens ha salvat el cul”, va dir a la finalització del partit la davantera Alex Morgan en referència a una aturada que, a falta de disputar-se la final, va servir de colofó a un mundial en què les porteres s’han reivindicat. Una afirmació que comparteix la portera de l’Espanyol, Mariajo Pons, que als 34 anys ha viscut des de dins l’evolució de la posició de portera en el futbol femení. “Abans era el punt dèbil de molts equips, però s’ha millorat molt”, diu Pons, que té clar d’on prové la millora: “Tot això és gràcies al fet que la posició de portera es valora més i al gran treball dels entrenadors de porters des de la base. Abans molts equips no tenien un especialista i l’evolució s’ha pogut veure en tots els àmbits: aspectes tècnics, de col·locació, potència de cames... Està clar que tenim un desavantatge respecte als homes, però en aquest mundial s’han vist aturades impensables sense un treball de força previ”, argumenta la sentinella blanc-i-blava, a qui, a banda de l’aturada decisiva de Naeher, no li ha passat per alt el brillant mundial de dues porteres que s’han guanyat els elogis sense necessitat d’haver passat de la fase de grups: “La història de Banina Correa [l’Argentina] és espectacular havent tornat a jugar després de deixar-ho i ser mare. Però per mi la millor és Endler [Xile]. Ho té tot: és molt completa, té envergadura i un gran joc de peus.”