El 4-4 de les mil lectures d'Elx i l'eliminatòria de copa guanyada en els penals a Vallecas podien ser motius on agafar-se per pensar que la situació del Nàstic té solució, però calia confirmar-ho ahir. Lluny d'això, els grana van mostrar la pitjor cara del curs, mancats d'idees i de caràcter, i van caure contra el Valladolid, la principal virtut del qual va ser aprofitar les errades d'un rival nerviós i altament imprecís. Les jornades avancen –deu ja és un número de partits significatiu– i no només la primera victòria es demora sinó que la sensació que transmet l'equip no convida a l'optimisme, tot i que la situació, cuers a quatre punts de la zona de permanència, no és ni molt menys insalvable. Algú podria dir que tot hauria canviat si Juan Muñiz no hagués topat amb el pal en un magnífic xut col·locat amb l'esquerra en el primer tram (16'), però el Nàstic no va donar símptomes ahir de tenir prou personalitat per aprofitar les situacions òptimes que li brindava el partit. Per exemple, el gol de l'empat d'Uche, un potent xut des de fora de l'àrea impossible per a Becerra (40'), va arribar quan més grogui estava el Nàstic en la primera meitat, massa afectat pel gol del Valladolid, una rematada de Juan Villar després d'una jugada col·lectiva dels visitants, còmodes en la combinació i més vius que la defensa grana per aprofitar els rebots sorgits en l'acció (26'). El gol d'Uche havia de ser el punt de partida per a una segona meitat diferent, de més rauxa, de menys conducció i individualisme que la primera meitat, de més convicció i verticalitat. El cop de puny sobre la taula de l'equip orgullós que vol demostrar que té aptituds per sortir del pou. La segona part, però, va ser un naufragi individual i col·lectiu. Ofuscat i nerviós, planer i previsible, el Nàstic estava embussadíssim en la creació, sense fluïdesa, ajudes ni profunditat. En atac, poca cosa més que la lluita d'Àlex López, la pilota aturada de Juan Muñiz i algun xut llunyà, com un de Madinda que va sortir desviat per poc. El Valladolid, en canvi, més còmode i tranquil, anava fent el seu partit. Va avisar amb un xut de Michel aturat per Dimitrievski (51'), i va marcar gràcies al cop de cap de Jose, que va superar en el salt Suzuki, més corpulent, a centrada de Moyano (63'). El gol va acabar d'estabornir els grana, que no van tenir esma per respondre, ni amb els canvis. Abans del final ja es va veure que la primera derrota de la temporada a casa, després de quatre empats, era inevitable. L'afició, potser perquè no gosa xiular encara un equip que li ha donat alegries els últims anys, va marxar més preocupada que empipada. De moment.