Girona

OPINIÓ

Denis Mukwege, un candidat ben situat per a la banqueta?

Quique Cárcel va aconseguir que el Girona acabés essent un equip de referència a segona A amb una filosofia molt clara: fitxar jugadors “amb gana” i avaluar el futur de cada futbolista en funció del seu “rendiment”. Aquesta fórmula va acabar donant l’ascens a primera divisió i també la permanència el primer curs en l’elit. Aquest dimarts, però, vam saber, i al mateix temps vam quedar bocabadats, atònits i fins i tot una mica esgarrifats, que hi ha hagut un sobtat i inesperat canvi de política i de criteri a can Montilivi pel que fa a la presa de grans decisions. El director esportiu va venir a dir que no es va destituir Eusebio perquè la qualitat humana del tècnic de La Seca –un aspecte, d’altra banda, que absolutament ningú posa en dubte– va passar davant de la valoració professional. Si és realment així, es de molt mal defensar que les mesures transcendentals en el club es prenguin (o en aquest cas no es preguin) amb el cor abans que a partir d’una anàlisi profunda per fer un diagnòstic encertat i intentar trobar la millor solució possible.

El Girona no ha utilitzat el comodí del canvi d’entrenador (el Celta l’ha fet servir dues vegades, i se n’ha acabat sortint) i s’ha trobat de sobte a segona A. Això no vol dir que amb un revulsiu l’equip s’hauria salvat, però almenys al club no li hauria quedat la sensació que té ara: la de no haver mogut ni un dit. I aquest descens, entre moltes altres coses, vol dir deixar escapar uns 30 milions d’ingressos televisius i segurament també algun miler de socis.

De la mateixa manera que és complicat de creure que un independentista pugui acabar sent un acèrrim espanyolista o que un aficionat del Barça acabi fent-se de l’Espanyol o del Real Madrid a mort, també costa de creure que una persona coherent i propera com ha estat sempre Quique Cárcel hagi fet un gir tan i tan radical en la seva manera de veure el futbol. És bastant més fàcil i evident concloure que els fils al Girona ja els mouen directament els senyors que tenen el 90% llarg de les accions d’aquesta SAE i no pas els que veiem per Montilivi en el dia a dia. Aquests que ara volen regar la il·lusió de l’afició a segona A deixant anar el nom d’un entrenador mediàtic com Marcelo Bielsa, que al Leeds cobra més de dos milions però que també té gestos captivadors (va obligar el seu equip a deixar-se fer un gol per fair-play que va enterrar les opcions d’ascens directe a la Premier). I si el barem acaba sent fitxar bones persones, no descartem tampoc Denis Mukwege (*).

De tota manera, fa l’efecte que la millor fórmula per mantenir la trempera a Montilivi seria lluitar per convèncer que Stuani fos el pal de paller del Girona 2019/20, empaquetar futbolistes com Doumbia més lluny del que han vingut, fer un parell de traspassos com Déu mana per poder maniobrar amb garanties esportives, firmar un entrenador que conegui la categoria i confeccionar una plantilla competitiva per tornar a primera amb els paràmetres que més resultat li han donat sempre a Cárcel: la gana i el rendiment.

(*) Denis Mukwege, metge congolès, és el premi Nobel de la Pau 2018.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)