Xavi Pascual fa avui deu anys que ocupa la banqueta com a primer entrenador del Barça. L’efemèride coincideix amb el partit de la lliga de campions a Veszprém. L’equip blaugrana, tot i un reguitzell de baixes importants (Pálmarsson, Sorhaindo i Mortensen, operat ahir del menisc) juga a la pista del conjunt hongarès (17.30 h) en una situació privilegiada, com a líder de grup i amb tres punts de marge respecte del segon classificat, el Vardar, que ja ha disputat el partit corresponent d’aquesta onzena jornada.

L’escenari d’estabilitat que viu actualment la secció és ben diferent del d’ara fa deu anys. El 9 de febrer del 2009 l’aleshores director tècnic de la secció, Enric Masip, presentava Pascual com una solució d’urgència per redreçar el rumb d’un equip a la deriva, que amb Manolo Cadenas a la banqueta no acabava de rutllar. Pasqui assumia la direcció per primer cop en la seva carrera després d’haver passat per diferents estaments del club, com a jugador (porter), entrenador de porters, coordinador de la base i entrenador adjunt del tècnic lleonès. El repte era fins a final de curs i pocs apostaven perquè aquell home de club superés la condició d’interinatge en el càrrec. Poques setmanes després, però, el Barça conqueria la copa del Rei a Granollers contra el totpoderós Ciudad Real (29-26) i Pascual es guanyava la renovació. Seria el primer d’una llarga sèrie d’èxits i títols que ja han arribat als 47 actuals. Els números i les xifres que atresora el tècnic barceloní en el seu palmarès en l’última dècada ja només són comparables amb les de l’època daurada de Valero Rivera (1984-2003).

Format en les categories inferiors del club blaugrana com a porter, Pascual ja va fixar des del primer dia les directrius de la seva manera de ser i de treballar: “A mi em va marcar molt la base del Barça. Em va donar una sèrie de valors que els porto a dins, i vull que qui treballa amb mi els porti: ser exigent, ser sacrificat i lluitar. Són valors inherents a la cultura del nostre club.” Amb el salt a la primera fila, Pasqui no va trigar a evidenciar una enorme sintonia amb els jugadors. Una complicitat que es va traduir a còpia de títols –el 2011 va guanyar la seva primera Champions– i especialment el 2012, quan va estar un parell de mesos de baixa a conseqüència d’una intervenció al cor. Aquell curs es va demostrar més que mai la importància de tots els components del cos tècnic, un conjunt que sempre ha reivindicat el mateix entrenador.

Fins ara, de la dècada de Pascual a la banqueta hi ha una campanya especialment reeixida. El curs 2014/15 va ser una temporada d’excel·lència, amb set títols de set possibles. Era el segon i últim any de Karabatic en el Barça, i l’equip va assolir la seva segona corona a Colònia després de superar en la final el Veszprém (28-23), el rival d’avui. El set de set de Pascual evocava la mateixa gesta de Valero Rivera, la temporada 1999/2000.

Pascual ja ha conquerit 47 títols, però té contracte fins a l’estiu del 2022 i, per tant, molt de marge per anar engreixant el seu palmarès. Amb temps i amb l’aposta d’anar rejovenint la plantilla, l’entrenador barceloní disposa d’un projecte molt il·lusionador, amb què aquest curs torna a aspirar a guanyar-ho tot. Aliè a l’efemèride, Pascual viu del dia a dia, i avui té la consigna clara contra el Veszprém del català David Davis. “No hem de pensar en el marge de punts que tenim; anirem a guanyar com sempre fem. L’objectiu és ser primers de grup.” Per falta de competitivitat no quedarà.