Ciclisme

FRANCESC GUERRA

CICLISTA DEL BUFF SCOTT

“És el colofó a la temporada”

“Jo no hes vist cap cursa que puguis enllaçar tants corriols. Ja no és un darrere l’altre, sinó un de constant fins al final”

“Una cursa de setanta-cinc quilòmetres, gairebé cinc hores, imagina’t la gent que no està tan preparada”

Primer l’has de gaudir, la competició. I quan t’acompanyen les forces la gaudeixes molt més, és clar.

La Tramun arriba diumenge a la 21a edició i Francesc Guerra (Vilafranca del Penedès, 1989) torna a ser un dels referents. Guanyador el 2017 i tercer l’any passat, el corredor del Buff Scott és un dels especialistes en marató de referència a l’Estat, com ho acredita que sigui el que ha assolit el millor resultat en la Cape Epic, fins i tot superant el cinc cops olímpic Josep Antoni Hermida. Veu autoritzada per a la prèvia de la cursa dels corriols.

Què la fa diferent, la Tramun?
Jo no hes vist cap cursa que puguis enllaçar tants corriols. Ja no és un darrere l’altre, sinó un de constant: menys els cinc primers quilòmetres que pugem una carretera, després és seguir i seguir per corriols pràcticament fins al final. Ho dic molts cops i mira que m’agraden, els corriols, però és que no tens ni un moment per agafar un bidó d’aigua o per menjar alguna cosa.
Per respirar...
Almenys posar-me la mà a la butxaca i prendre alguna cosa. És impressionant: jo mai havia fet una cursa així. I l’any passat que hi havia fang, encara pitjor. La velocitat mitjana va baixar encara més per les condicions, es torna tot encara més tècnic i encara va ser més èpic.
L’any que va guanyar vostè, els primers van ser desqualificats.
Recordo que ens avantatjaven uns vint segons i, de cop i volta, no els vèiem. Jo anava seguint i, més endavant, resulta que s’havien equivocat i per una carretera van enllaçar l’avituallament amb el circuit. Ells van voler seguir, però van estar vint minuts esperant que arribéssim el grup perseguidor i arrencar.
Home, és que si diu que no té temps per agafar menjar i ells acabaven de fer un bon tiberi!
És clar: vas tota l’estona al màxim i pensant a veure on són. I com pot ser que anessin molt més ràpid que jo, quan jo a la baixada ja ho donava tot?
Fins a quin punt en aquesta cursa pot pesar més el gaudi, als que els agrada tant la BTT, que la competició pura i dura.
És que primer l’has de gaudir, la competició. I quan t’acompanyen les forces ho gaudeixes molt més, és clar. En canvi, si vas tocat, fins i tot en una baixada tindràs ganes d’arribar a baix. És l’última cursa de la temporada per a molts, i això fa que sigui el colofó: un recorregut que no trobes en tot l’any. És molt exigent, en l’aspecte tècnic i físic: 75 quilòmetres i gairebé cinc hores, imagina’t la gent que no està tan preparada.
La Cape Epic de fa dos anys li va suposar un punt d’inflexió?
L’any passat vaig ser quart i aquest any, sisè. El primer cop amb el portuguès Luis Leao Pinto i vam fer alguns podis d’etapa. I aquest any amb l’Enrique Morcillo. Costa recuperar, són vuit dies que t’has espremut, amb etapes molt llargues i en què es va molt ràpid des del principi. Gairebé sempre tornes amb un refredat o un virus, fluix, i has de regenerar perquè a les curses d’aquí el nivell segueix alt.
Allò és el Tour de França.
És la cursa amb més etapes i la que té més nivell. La que té més seguiment mediàtic, i sí que ho seria, salvant les distàncies.
Amb quina es queda, doncs? De la Swiss Epic en parlen molt bé.
La Cape Epic és la més important però per a mi n’hi ha de més guapes. La Swiss Epic, per exemple, el recorregut el veig més mountain bike, autèntic. És pels Alps i fas pujades d’una hora o baixades de mitja hora per corriols d’arrels humides...
Quan va arribar a l’equip Buff va tenir un moment de dubte de si seguir amb la BTT, no?
Jo acabava de córrer amb Olympia i hi tenia un sou. I va arribar el moment de començar a treballar però sense deixar de competir. Segons com, podria entrenar-me més o menys: vaig treballar a mitja jornada i m’entrenava als matins. Els resultats van sortir bé, el primer any del Buff Scott. L’any passat ja vaig tornar a aconseguir tenir un sou i dedicar-me més a la bici.
Costa molt? Vostè és d’una generació gairebé perduda.
Costa molt, i sempre ho dic: que competir no et suposi una despesa i puguis tenir el material de bicis i recanvis ja és molt. I tenir un sou, encara més, perquè no hi ha tantes opcions ni tants equips o marques que et puguin donar suport. En la meva generació quan érem cadets i júniors hi havia molt nivell. Però quan passes a sub-23 i elit, si no hi ha opcions que t’ofereixin una sortida... Els corredors es desmotiven, han de buscar feina i, com que no tenen tant temps per entrenar-se, ho han de deixar.
Una cursa de fons, vaja...
Jo ho vaig compaginar amb els estudis universitaris. No m’hi dedicava tant, a la bici, però mai ho vaig deixar: m’anava entrenant i fent les meves curses. I quan vaig acabar la carrera [enginyeria de telecomunicacions] m’hi vaig dedicar més, però és aquest el moment en què molta gent ho deixa. No li trobes el sentit, hi havia gent amb molt nivell però no hi havia equips. Són etapes amb equips o patrocinadors que et permeten fer un bon calendari i créixer.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.