Tennis

Ramos aguanta el pes

El mataroní de 31 anys completa un estiu notable i obté un títol individual per al tennis català després de la sequera del 2017 i el 2018

Granollers és bàsic en el títol espanyol en la Davis i alça el trofeu del Masters 1.000 del Canadà

L’anàlisi del tennis català ATP 2019 té lectures puntuals positives, però alhora una visió general a curt i mitjà termini prou catastrofista, si fa no fa similar a l’estatal, apel·lant a termes sensacionalistes. Havíem estat molt ben acostumats amb els Corretja, els dos Costa, els Sánchez Vicario, Mantilla, Aguilera, Robredo, Montañés... I ara, el present és escàs amb només un top 100 i el futur immediat, desencoratjador.

Plenament recuperat de les molèsties físiques que el van mortificar el 2018, el segon semestre d’Albert Ramos, que va guanyar el títol a Gstaad posant fi a dos anys de sequera catalana i els èxits de dobles de Marcel Granollers, tant en el circuit com en la Davis, són els punts àlgids remarcables.

Un dels fets negatius és que, per primera vegada i coincidint amb la davallada de Ramos, cap català no va figurar en el top 100 entre el 17 i el 23 de juny, un fet mai vist des que es va instaurar el rànquing, el 1973. Sigui com vulgui, el mataroní, que al gener farà 32 anys, tanca el seu tercer millor curs en la posició 41a perquè va saber serrar les dents en un moment dur. El 10 de juny era el 101è i posava fi a una sèrie de cinc anys situat entre els cent primers. Un daltabaix amarg. Perseverant i a la recerca de punts, va recórrer a un Challenger a Perusa (Itàlia) en què va cedir en les semifinals i va començar la recuperació. La primera pedra. Tot seguit, va accedir a les semifinals de Bastad (Suècia), va celebrar el títol a Gstaad (Suïssa) i va cedir en la final del torneig de Kitzbühel, ni més ni menys que contra Dominic Thiem, però discutint de valent el primer set en un tie-break. El triomf en la final contra Cedrik-Marcel Stebe a Suïssa va ser del tot rodó: el 200 en la seva carrera –ara té un balanç de 208-230 després del 30-24 del 2019–. Amb els quatre triomfs a Àustria, a més, va encadenar, per primer cop, nou victòries. En tres setmanes de bogeria, el millor tennista català va enlairar-se 47 posicions en quatre tornejos consecutius i va sumar quinze triomfs en divuit partits.

Marcel Granollers, per la seva banda, se centra cada vegada més en els dobles en un curs en què l’altre gran especialista català, Marc López, ha tingut ben poques aparicions i es recupera d’una lesió per afrontar el 2020 amb garanties. Al costat de l’argentí Horacio Zeballos, Granollers va aixecar el títol al Masters 1.000 del Canadà i va arribar a somiar a disputar la copa Masters. També va ser campió a Newport al costat de l’ucraïnès Sergiy Stakhovsky. Finalment, ha acabat el curs 25è del món de dobles i 112è en individuals.

Més enllà de Ramos i Granollers, malauradament, hi ha un desert. El tercer català en el rànquing ATP no és cap jove promesa. És, en el lloc 207è, el perseverant olotí Tommy Robredo, que amb 37 anys encara va guanyar un challenger i que, després d’haver-ho estat tot en el món del tennis, disfruta jugant i viatjant pel món. De fet, ja va anunciar a través de les xarxes que té il·lusió i que seguirà en actiu el 2020. El quart tennista català és el barceloní de 26 anys Oriol Roca: 241è.

Catalunya ha tingut molts top 100 en temps passats. És cert que hi ha molts països arreu del món on abans el tennis no tenia rellevància i ara hi ha acadèmies de tennis, el que ha encarit el salt. El factor econòmic és tan bàsic com ho són l’actitud i l’aptitud. En les seves etapes júnior, els jugadors necessiten tornejos ITF i challenger per foguejar-se abans de fer el salt al circuit i això val molts diners, tant en temps, suport tècnic i físic com en desplaçaments, que ben poques federacions poden assumir. La capacitat econòmica familiar, per tant, passa a jugar en casos minoritaris un paper sovint preponderant. Un exemple ràpid: de mare alacantina i amb residència oficial a Alacant, l’australià Alex de Minaur va demanar sense èxit ajut a la federació espanyola, però va acabar jugant a Austràlia perquè el van subvencionar. Ara, amb només 20 anys, és un dels millors jugadors del món, com ha demostrat recentment en la copa Davis. Certament, les federacions que organitzen Grand Slam tenen força més recursos.

2019
Albert Ramos Gstaad
2016
Albert Ramos Bastad
2013
Marcel Granollers Kitzbühel
Tommy Robredo Umag i Casablanca
Albert Montañés Niça
2011
Marcel Granollers València i Gstaad
Tommy Robredo Santiago
2010
Albert Montañés Stuttgart i Estoril
2009
Albert Montañés Bucarest i Estoril
Tommy Robredo Buenos Aires i São Paulo
2008
Marcel Granollers Houston
Tommy Robredo Bastad
Albert Montañés Amersfoort
2007
Tommy Robredo Metz i Sopot
2006
Tommy Robredo Bastad i Hamburg
2004
Tommy Robredo Barcelona
2003
Fèlix Mantilla Masters 1.000 Roma
2002
Albert Costa Roland Garros
Àlex Corretja Kitzbühel i Gstaad
2001
Tommy Robredo Sopot
Àlex Corretja Amsterdam
Fèlix Mantilla Palerm
Beto Martín Mallorca
Albert Portas Masters 1.000 Hamburg
2000
Joan Balcells Bucarest

L’esclat d’Aliona Bolsova a París i la recuperació de Paula Badosa

Els miraculosos vuitens d’Aliona Bolsova (Palafrugell, 1997) a Roland Garros van ser un esclat que la va enlairar fins a la 88a posició de la WTA. Malauradament, l’empordanesa ha perdut la condició de top 100 i tanca el curs 115a. Bolsova va mostrar una maduresa tècnica i mental que va sorprendre jugadores amb millor rànquing i va fer el torneig de la seva vida. Va fer un altre bon resultat en l’obert dels Estats Units, quan va eliminar la txeca Barbora Strycova –33a–en el primer partit.

Revifada des que es va tornar a unir, el setembre del 2018, amb el tècnic català Xavi Budó, amb qui ha superat una voràgine existencial que va començar quan no va digerir el títol de Roland Garros júnior amb 17 anys, Paula Badosa tanca 98a de la WTA, havent arribat a ser la 86a, al setembre. Les semifinals en el WTA de Palerm contra la reputada holandesa Kiki Bertens, una de les millors, i a Karlsruhe, la setmana posterior, són els seus millor resultats, a banda de l’ITF conquerit al Japó, a l’octubre, i de les finals de la mateixa graduació perdudes també al Japó, Alemanya i en el torneig de les Franqueses del Vallès. La tercera catalana en el rànquing és la barcelonina de 27 anys Georgina García-Pérez (257a), heroïna amb Espanya en la primera eliminatòria de la copa Federació guanyant els dos individuals i els dobles i copartícip, per tant, del posterior ascens al grup mundial.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.