Atletisme

JESÚS ÁNGEL GARCÍA BRAGADO

MARXADOR I PARTICIPANT EN SET JOCS OLÍMPICS

“Ja estava fent el compte enrere de la meva carrera”

“La part bona és que arrossegava algunes molèsties del mundial de Doha i ara tindré més temps per recuperar-me del tot”

És partidari que amb l’ajornament dels Jocs el comitè organitzador es replantegi la subseu de marxa a Sapporo

He tingut afectada per coronavirus la meva parella i entrenadora, Montse Pastor, però ara ja està bé

El marxador Jesús Ángel García Bragado (Madrid, 1969) és tota una llegenda de l’atletisme internacional i del moviment olímpic, on ha trencat tots els rècords de longevitat. Aquest any a Tòquio s’havia de convertir en l’atleta amb més participacions en Jocs Olímpics. Des del seu debut a Barcelona 92, ja en té set al seu palmarès. La vuitena s’haurà d’endarrerir un curs, però l’espera no serà un gran obstacle per a un atleta que si alguna cosa ha demostrat en la seva carrera esportiva és resiliència i persistència.

L’ajornament dels Jocs fins al 2021, fins a quin punt li trastorna els plans que tenia fets per després de la seva retirada?
Té una part dolenta i una de bona. Ja estava fent el compte enrere dels mesos que em quedaven per finalitzar la meva carrera esportiva i disposar de més temps per fer altres coses. La part bona és que arrossegava algunes molèsties del mundial de Doha i ara tindré més temps per recuperar-me del tot, sense necessitat d’infiltracions.
O sigui, es manté ferm en la idea de competir en els seus vuitens Jocs Olímpics.
Sí, es clar. La situació que tenim ara ens aboca a prendre aquesta decisió. Lògicament ens costarà molt d’aixecar-nos pel fet d’estar tant temps aturats. Haurem de començar de nou.
Com porta el confinament?
Amb tranquil·litat, a Sant Adrià de Besòs. La federació espanyola, a través de GOfit, un dels seus patrocinadors, ens ha proporcionat unes cintes per córrer i amb això anem fent exercici per mantenir la forma. A part jo a casa ja tenia fitballs i altres cosetes al traster per muntar-me un petit gimnàs a la sala d’estar. S’ha de tenir una mica d’inventiva en aquesta situació.
No va competir en el campionat d’Espanya perquè, en paraules textuals seves, estava en salmorra, però gairebé un any sense competir potser serà excessiu per mantenir l’estat de conservació, no?
Sí, la idea era solucionar aquestes molèsties al maluc i algun altre problema muscular. El meu fisioterapeuta, en Miquel Àngel Cos, va prendre la decisió que havia de reduir al màxim el nombre de competicions d’aquest any pensant a arribar als Jocs de la millor manera possible. Per aquest motiu aquest curs competia com a independent, per no haver de fer campionats de club.
Sense mundial per equips, sense Jocs, sense europeu perquè no hi ha marxa, serà una temporada perduda?
Serà una temporada estranya. Suposo que la federació espanyola haurà de refer tot el calendari i dubto que hi hagi competicions fins al setembre o l’octubre, perquè s’ha de tenir en compte que, després d’estar parats, recuperar la forma física no és el mateix.
Té clar que a Tòquio serà l’última edició en què la prova de 50 km marxa figuri en el programa olímpic?
Sí, el moviment olímpic ha vist que en quinze dies no hi ha temps per a tot i van prendre la decisió que les modalitats massa llargues s’havien d’escurçar. Una prova de 4 hores no hi té cabuda ara mateix i probablement mantindran els 20 km i en faran una altra de 35 km.
L’han tranquil·litzat les paraules de Thomas Bach, que ha dit que els classificats per a Tòquio 2020 conservaven la plaça per al 2021?
Ja coneixem els criteris, i a mi el que més em preocupa és trobar-me bé. Si em trobo bé, no tindré cap problema si canvien la classificació. Estic entre els seixanta primers del rànquing i a més em vaig guanyar la plaça amb el vuitè lloc en el mundial de Doha.
Sembla que tot i l’ajornament, tampoc es repensaran el fet de traslladar la marxa i la marató de Sapporo a Tòquio.
Doncs, jo espero que s’ho replantegin. Suposo que els japonesos intentaran no només la marxa, sinó sobretot la marató, portar-la altre cop a Tòquio. Allà serà més dur, però també ho va ser a Doha i al final tots en vam tornar vius. Si tots prenem les mesures que hem de prendre i fem l’entrenament adequat, tenim més d’un any de marge per preparar-nos per a una prova amb unes condicions de molta calor i un grau d’humitat molt alt. Una altra possible solució és adaptar l’horari. Si no, serà com si els Jocs es fessin a Barcelona i la prova de marxa, a Huelva, per exemple. Penso que hi ha temps per renegociar això i no prendre decisions de manera unilateral [va ser el COI, en contra de la posició del comitè organitzador].
Més enllà de la marxa, quines eren les seves ocupacions actualment?
Pensant en el final de la meva carrera esportiva, havia reprès la meva professió de podòleg i també havia tornat a la universitat per fer un reciclatge. Havia fet la diplomatura i volia ampliar el grau, i ja em quedaven poques assignatures i pràctiques per fer. Tot això ho compatibilitzava amb una mica de feina a l’hospital podològic de Bellvitge, al campus de Salut. I, per un altre costat, amb un amic de tota la vida, en José Manuel Rodríguez Aguilar, també portem un grup de marxadors al Pratenc i ja n’hi ha quatre o cinc que van anar amb la selecció catalana als campionats d’Espanya. Estem molt il·lusionats perquè vagin progressant i arribin al més lluny possible en el món de la marxa.
Ja fa gairebé tres dècades que viu a Catalunya, però vostè és de Madrid, un dels focus importants de coronavirus a Espanya. Deu patir pels seus familiars.
Bé, ara estem més o menys igual aquí que a Madrid. De fet, qui he tingut malament és la meva parella i entrenadora, la Montse Pastor, i la seva mare. La seva família es va contagiar i alguns han estat fumuts. Va quedar ingressada, de dilluns a divendres, a l’hospital de Viladecans i està molt agraïda del tracte rebut. Ara ja està bé, però s’ha quedat a Viladecans. La doctora va considerar que era preferible que es quedés allà, perquè tota la família ja havia donat positiu pel coronavirus, i no que vingués aquí. Al final també és una mica de loteria. Tampoc s’ha de tenir tanta por, perquè molts acabarem tenint el contagi, però potser d’una manera més lleu. El problema és el col·lapse del sistema sanitari, perquè no estàvem preparats per a aquesta pandèmia.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.