No és gaire habitual que un esportista destaqui al més alt nivell en un esport d’estiu i en un d’hivern. Només cinc esportistes han pujat als podis olímpics en els Jocs estiuencs i en els hivernals. També es força singular que un esportista doni positiu en els controls antidopatge a l’estiu i a l’hivern com va fer la sueca, exsoviètica, Ludmila Engquist a cavall entre el final del segle XX i l’nici del XXI. Ludmila Engquist va ser la primera esportista de Suècia que va guanyar un or olímpic en atletisme en la categoria femenina.

La història de Ludmila Engquist és ben singular. Va néixer el 1964 a Rússia amb el nom de Ludmila Leonova i es va convertir en Ludmila Narozhilenko quan es va casar amb el seu entrenador, Nikolai. Als 18 anys va tenir la seva filla Natatxa, i el 1991, en el darrer gran campionat d’atletisme en què la Unió Soviètica va participar com a tal, va guanyar l’or en els 100 m tanques en el mundial de Tòquio. El seu palmarès inclou un altre títol mundial, el 1997, a Atenes, i un d’olímpic, el 1996, a Atlanta, a més d’un bronze mundial a Sevilla 99 i un títol mundial i dos d’Europa en pista coberta.

La primera vegada que el nom de Ludmila Narozhilenko va aparèixer relacionat amb el dopatge va ser el desembre del 1992, quan quatre atletes i dos entrenadors russos van ser detinguts a la duana de Malmö amb 44 capses d’esteroides anabolitzants a la maleta d’un dels entrenadors, que va explicar que eren per a ús personal. El grup va haver de tornar a Rússia i l’assumpte va quedar en no res. Dos mesos més tard, el 13 de febrer del 1993, Narozhilenko va donar positiu per anabolitzants en la reunió de pista coberta de Lievin, en la qual va igualar el seu rècord mundial dels 60 m tanques. Fins al 12 de març, dia en què es va saber el positiu, Narozhilenko va batre tres cops més el rècord mundial. La IAAF va suspendre l’atleta quatre anys, tot i que el seu marit i entrenador va confessar que l’havia dopat, sense que ella ho sabés, per gelosia. Ludmila pensava divorciar-se de Nikolai i marxar a Suècia amb el seu mànager, Johan Engquist, cosa que va fer. Johan Engquist havia estat velocista i, a més de Narozhilenko, també era mànager dels altres atletes atrapats amb anabolitzants a la duana de Malmö a finals del 1992.

El desembre del 1995, la IAAF va reduir la sanció de quatre a dos anys, al·legant circumstàncies excepcionals, i la nova Ludmila Engquist va poder tornar a competir. El juny del 1996 va obtenir la nacionalitat sueca a temps per anar als Jocs d’Atlanta, on va guanyar la primera medalla d’or de l’atletisme femení suec. Ludmila, amb 32 anys, es va convertir en una celebritat al seu nou país, va ser escollida esportista de l’any i va aparèixer fins i tot al costat de la família reial. El 1997 va repetir com a sueca el títol mundial dels 100 m tanques que el 1991 havia aconseguit com a soviètica, i va rebre la Svenska Dagbladet Bragdemal, la major condecoració esportiva de Suècia. L’any 1999 Ludmila Engquist va commoure el país en anunciar que tenia un càncer de mama. El 21 d’abril d’aquell any, el dia que feia 35 anys, va ser operada. Entre el maig i el juliol va fer quatre sessions de quimioteràpia. Va tornar a la competició a Estocolm, davant de 25.000 espectadors, i en el mundial de Sevilla va guanyar la medalla de bronze. Aquesta va ser la seva darrera gran competició.

El juliol del 2000 va anunciar que no aniria als Jocs de Sydney i que es retirava de l’atletisme. Poc després va anunciar que volia participar en els Jocs d’Hivern de Salt Lake City en la modalitat de bob. El novembre del 2001, Ludmila Engquist va convocar la premsa per confessar que s’havia dopat, que li havien fet un control mentre s’entrenava a Lillehammer (Noruega) i que sabia que donaria positiu perquè havia pres esteroides anabolitzants i complements alimentaris amb productes prohibits. Va dir que els havia comprat a Rússia perquè havia vist que no era capaç de rendir al mateix nivell que la seva companya, la pilot Karin Olsson, amb qui havia acabat quarta en el mundial. Aquest positiu va fer reviure el passat de Ludmila Engquist amb el dopatge. Ella va assegurar que la seva trajectòria com a atleta sueca havia estat neta, que havia passat molts controls i sempre havien estat negatius. El pare de la pilot del bob Kenth Olsson era el responsable de l’atletisme suec del 1995 al 2000, els anys en què la corredora va guanyar un or olímpic i un de mundial per a Suècia. La vida esportiva de Ludmila Engquist es va acabar el desembre del 2001 amb una suspensió de dos anys i una multa de 2.129 euros per importació il·legal, possessió i consum de substàncies dopants.