Els feliços anys vint
Tadej Pogacar entra avui a París flamant vencedor del Tour per segon cop consecutiu i, com el 2020, ho fa de groc i també com a millor jove i escalador
Segon triomf d’etapa per a Wout van Aert, gran amenaça per a l’intent de rècord de Cavendish
París aclamarà aquest vespre Tadej Pogacar (1998), per segona vegada en menys d’un any, vencedor del Tour de França un cop s’acabi la 108a edició de la cursa, en què s’ha confirmat el canvi d’era que sorprenentment tenia el seu origen el 19 de setembre de l’any passat. L’eslovè de l’UAE no va ser flor d’un dia amb la memorable contrarellotge a La Planche des Belles Filles perquè, després de pispar el Tour al seu compatriota i amic Primoz Roglic –l’any abans va ser tercer a la Vuelta que guanyava l’exsaltador de trampolí–, aquest any ha guanyat la volta als Emirats, la Tirrena i la Lieja. En la volta al País Basc va ser tercer, darrere Roglic i Jonas Vingegaard (1996), que avui l’acompanya al podi, segon, en el seu debut. L’Itzulia té l’asterisc que Brandon McNulty (UAE) liderava la general i l’últim dia va fer figa.
Pogacar repeteix groc i també com a millor jove i líder de la muntanya. Al capdamunt de la general des de la primera etapa de muntanya, als Alps i havent guanyat la primera crono, posava el llaç amb dos triomfs més en dos dies als Pirineus, dimecres i dijous. Vingegaard, descartat Roglic per una de les caigudes dels primers dies –aquest Tour és també el de l’espectadora que feia caure Tony Martin i de retruc enviava Marc Soler cap a casa–, ha aguantat el tipus en la general per a un equip que fa un any marcava la pauta a la cursa. El mateix que l’Ineos la darrera dècada i que ha comptat amb el salvavides de Richard Carapaz (1993), esperant que torni Egan Bernal (1997), campió el 2019 i últim vencedor al Giro. I Remco Evenepoel (2000) encara ha de debutar...
Llum pròpia
Julian Alaphilippe, amb el triomf el primer dia i el consegüent mallot groc. I Mathieu van der Poel (1995), rival de tota la vida al ciclocròs i les clàssiques de Wout van Aert (1994), acaparant els focus des de la segona etapa, en què se situava líder de la general –allò que mai va poder fer el seu avi Raymond Poulidor i sí el seu pare, Adri–. Sis dies amb el mallot groc i a preparar els Jocs, en BTT, després de vuit etapes.
Van Aert, eclipsat els primers dies, va tornar a brillar amb llum pròpia ahir, amb el triomf en la segona contrarellotge del Tour. La primera havia estat per a Pogacar –MVDP va conservar el groc pels pèls–, però els poc més de 30 quilòmetres del campió belga van ser de traca. Ja va centrar els focus en l’etapa de la doble ascensió al mont Ventor, amb un solo que, si la bàscula li ho permet, el situa com a candidat a la general en un futur no molt llunyà. I compte que el dia abans en guanyar la primera etapa a la muntanya havia estat segon en l’esprint que donava a Mark Cavendish la 33a victòria al Tour. El manx, ja amb 34, té l’oportunitat de superar Eddy Merckx, a qui igualava la setmana passada. I si Wout van Aert és capaç d’alçar els braços aquest vespre als Camps Elisis?
No deixa de ser simptomàtic que els dos dies que Van Aert ha dominat l’etapa són els dos que Tadej Pogacar ha mostrat alguna feblesa. Ahir el cap no li anava bé, és evident. I al Ventor va haver de veure com Jonas Vingegaard l’arraconava contra les cordes. Una dada que difonia el compte Café Roubaix, per a la tranquil·litat de l’eslovè: l’Ineos mai ha guanyat una cursa per etapes.
Wout van Aert (Jumbo), el primer belga que guanya una crono al Tour en 36 anys, reconeixia que el perfil pla li era més propici que l’ondulat de la primera CRI, en què va ser quart. I tant, la va fer a 51,5 km/h de mitjana i en el primer parcial (8:57) ja es posava primer amb 3 segons menys que Stefan Küng (Groupama). En el segon baixava 24 segons (24:04) i a meta esmicolava els de Kasper Asgreen (Deceuninck), que seia a la cadira calenta després d’una segona meitat molt millor que la del suís.
Notícies relacionades
Notícies
Dissabte,21 setembre 2024