Tot i que de ben jove ja el seduïen les distàncies llargues, va ser Fali Sánchez, entrenador de María Vasco entre molts altres atletes, qui li va recomanar que se centrés en els 3.000 obstacles. I la va encertar, perquè la bona progressió en aquesta disciplina el va conduir als Jocs Olímpics de Sydney. Una experiència impossible d'oblidar per a Marc Cepeda. La seva carrera estava en plena ascensió, però l'any següent, quan ja preparava uns campionats d'Europa plens d'expectatives, els metges li van diagnosticar una leucèmia. Era el 2001. «Em va arribar en el pitjor moment.» Van ser dos anys de tractament marcats per una confiança cega en la recuperació, però també per una davallada física molt forta: «Sempre he estat molt positiu, potser massa. Recordo que un dia que em sentia bé vaig pensar ‘provaré de córrer, però només mitja horeta'. Vaig aguantar tres minuts i vaig haver de tornar cap a casa.» La persistència, però, el va fer tornar a l'atletisme. Primer, va intentar reprendre els 3.000 metres, però l'esforç no va ser suficient. «Per obtenir la beca necessitava fer 8:35 i vaig quedar a només tres segons. Sense aquesta ajuda era difícil continuar endavant i ho vaig deixar.» Després, amb el pas del temps, va recuperar un vell objectiu: la marató.

Demà, aquest atleta nascut a Viladecans i resident a Sant Joan Despí, buscarà baixar de les dues hores i mitja. Un registre que el deixarà lluny del guanyador, però al qual poden aspirar molt pocs amateurs. Fins ara, només ha fet dues maratons, les dues a Barcelona, la del 2006 (2h27) i la del 2008 (2h31). Tot i que l'atletisme ja no li dóna de menjar, continua entrenant-se regularment amb un grup de corredors del Baix Llobregat –J'Arribu és el nom del club–, i a vegades amb la seva dona, Rosa Tebar, exatleta de 1.500 metres: «Necessito córrer, és que ho necessito; quan no ho faig em canvia l'humor. A vegades no és fàcil, sobretot si vols preparar una marató, sobretot si tens dues filles i una acabada de néixer, com ara. No tinc cap necessitat de fer un temps concret, però sóc competitiu.» Cepeda ha conegut l'atletisme d'alta competició, però ara que corre per afició, assegura que la il·lusió és la mateixa, sobretot tractant-se de la marató: «És la cursa més especial. Només depens de les teves forces; res més. Quan creuo la meta, encara se'm posa la pell de gallina.»

Cepeda, que es va estrenar en la marató de Barcelona fa cinc anys, ha estat testimoni del creixement de la cursa. També de l'eclosió que estan vivint les curses populars a Catalunya. «Consells? Descansar i menjar bé durant l'última setmana, no passar-se en el ritme durant la cursa...» Les seves marques, a cavall dels professionals i dels amateurs, l'obliguen a córrer, sovint, amb poca companyia: «És una llàstima, però en les dues maratons que he fet, he corregut gairebé sol des del principi fins al final; hi ha un grup de corredors que van al davant i uns altres que no m'atrapen...», bromeja.