Dues coses. La piscina plena de gom a gom i amb un ambient bestial, i un Joan Jané espectacular. Tinc gravat que a mi em marcaven molt i en Joan va treure el caràcter que té. Ara recordem èxits com l'or olímpic d'Atlanta i els dos títols mundials assolits per la selecció espanyola, però en aquella època érem quatre amics, quatre clubs, quatre directius, quatre romàntics en sentit metafòric. I havíem de fer front a rivals com el Vasas, un dels millors equips de la història, i l'Spandau, que reunia tots els jugadors de l'Alemanya Federal, que havia quedat campiona en l'europeu de seleccions. Crec que quan vam començar la fase final no se'ns passava gaire pel cap poder guanyar-los.

L'afrontàvem com un somni. Jugar a casa va augmentar l'expectació i sabíem que podíem guanyar el primer partit contra els holandesos. Però el següent contra el Vasas de Tamás Farago, llavors el millor jugador del món, era difícil pensar que es podia guanyar. Crec que aquest va ser el partit clau. Una vegada a la final ja vam anar a totes.

Aquells anys van ser molt ràpids. Amb 15 anys debuto en la selecció espanyola, amb 18 vaig als Jocs i amb 20 acabats de fer guanyo la copa d'Europa. Aquella època es va treballar molt bé amb en Kalman Markovits d'entrenador.

En aquell temps no és que no hi haguessin jugadors estrangers en els equips d'aquí, és que no n'hi havia ni de Madrid. El waterpolo espanyol creix de veritat quan un grup de set o vuit jugadors de Madrid vénen a Catalunya i s'afegeixen al combinat espanyol. Però en aquell temps la selecció espanyola la formaven 12 catalans i un de Madrid per compensar. De fet, tenir un entrenador estranger només s'ho podien permetre clubs com el CN Barcelona o el Montjuïc, que eren els més forts de l'època.

Era un tècnic dur, disciplinat i monòton a l'hora d'entrenar. Però tenia la virtut de fer-te repetir els exercicis cada dia sense que baixessis la intensitat

Tinc clar que era un equip amb molt talent. Per guanyar la copa d'Europa ho necessitàvem tot: el públic, l'entrenador, la motivació, però sobretot el talent.

El nostre waterpolo es caracteritzava perquè tenia més mobilitat, agilitat i inventiva. Els equips estrangers eren més estàtics i forts físicament. Tots junts formaven un equip que combinava l'experiència amb la joventut.

Jo ja tenia l'etiqueta d'estrelleta, La temporada anterior [1979] havia fitxat pel CN Barcelona empès per en Joan Jané, el meu ídol des de petit. Un dia, després d'un partit, en Joan se'm va acostar i em va dir que li faria molta il·lusió que fitxés pel CNB. Va ser com si m'obrís la porta i em cedís el lloc. Ell i en Jordi Carmona, que eren els més veterans, em van donar la responsabilitat sense dir-m'ho. Sabien que era el jugador que havia d'estirar l'equip.

Aquells anys, perquè el waterpolo català i espanyol tingués un campió d'Europa, havia de tenir tots els factors a favor, però no parlo de l'arbitratge, que va ser neutral. Es va combinar l'escenari, el talent dels jugadors i el bon moment de forma. És un dels millors records que tinc de la meva carrera. En 24 anys de waterpolo, aquest seria un dels cinc primers.