Més que una copa
Avui fa 30 anys que el CN Barcelona va assolir el primer gran títol internacional del waterpolo català
L'èxit avançava el potencial que aquest esport mostraria les dècades següents
CN BARCELONA12
SPANDAU11
Hi ha històries que mereixen ser recordades. Acostumen a tenir una dosi d'èpica, d'imprevisibilitat, i estan protagonitzades per herois de carn i ossos. Històries com la que avui fa trenta anys va succeir a la piscina Sant Jordi de la capital catalana. El CN Barcelona aixecava la copa d'Europa, la primera obtinguda pel waterpolo català, i escrivia una de les pàgines més brillants de l'esport de casa nostra, gens acostumat en aquells temps a èxits d'aquesta magnitud. Va ser la primera pinzellada d'un potencial que esclataria les dècades següents i que portaria el waterpolo català i espanyol al cim, amb l'or olímpic d'Atlanta 1996 i els títols mundials de Perth 1998 i Fukuoka 2001 com a màxims exponents.
Aquell diumenge 6 de desembre del 1981 les grades de la Sant Jordi es van omplir com mai abans amb motiu del duel entre el CN Barcelona i l'Spandau 04 de Berlín. Era el tercer i decisiu partit de la fase final que havia arrencat dos dies abans. El vencedor seria campió d'Europa, tot i que als cenebistes també els servia l'empat després d'haver-se imposat divendres a l'Alphen holandès (9-8) i dissabte al Vasas de Budapest (15-12). De la banda local, Salvador Franch, Miquel Chillida, Ernesto González, Joan Jané, Manel Estiarte, Ignasi Lobera, Diego Odena, Joaquim Barceló, Antoni Aguilar, Jordi Carmona, Frederic Sabrià, Leandre Ribera i Joan Marimon. Tretze waterpolistes catalans sota la direcció d'un tècnic hongarès, Kalman Markovits, disposat a fer front a un dels grans equips del continent. De fet, l'Spandau reunia tots els jugadors de l'Alemanya Occidental que un parell de mesos abans s'havien alçat amb l'europeu de seleccions. “Són quasi inexpugnables”, assenyalava Aguilar en una entrevista publicada el dia de l'inici de la fase final. De fet, els alemanys ja havien superat els cenebistes en la fase anterior del torneig. “I sense esforç aparent”, afegia. Aquesta vegada, però, tres factors van propiciar que el desenllaç fos ben diferent.
El primer va ser l'ambient de la piscina, engalanada de senyeres per crear un ambient màgic que va impulsar els amfitrions. El segon, la victòria del dia anterior contra un altre equip històric, el Vasas, per 15-12 en un dels millors partits de la història del club. Un resultat que va atorgar una confiança i ambició importantíssima. Si s'havia guanyat els mestres hongaresos, per què no l'Spandau?
Jané, estel·lar
El tercer factor clau té nom propi, Joan Jané, que en el partit decisiu contra els alemanys va marcar cinc gols. “Va ser el millor partit de la meva carrera”, recorda Jané, que anys després reviuria els moments de glòria com a seleccionador espanyol. Ell, però, reparteix el mèrit: “Érem un equip en majúscules. Tant dins de l'aigua com fora ens portàvem de meravella.” Uns jugadors que van trencar els esquemes de l'època i va avançar el que arribaria a ser el waterpolo de casa nostra. “Tot i que llavors no érem gaire conscients del que significava per a les nostres vides i el nostre esport”, segella Jané.
La supercopa, pocs dies després
El 12 de desembre del 1981, només sis dies després d'haver aixecat la copa d'Europa, el CN Barcelona va protagonitzar un altre moment històric en assolir la supercopa, que el va enfrontar POSK de Split, campió de la recopa. Un partit jugat a la llavors ciutat iugoslava de Skopje i que es va decidir en la pròrroga per 12-11. El temps reglamentari va acabar amb empat a 9 gols (4-2, 0-2, 4-2 i 1-3), però l'afegit va recompensar el millor joc cenebista. (2-0 i 1-2). Es completava el millor curs de la història del club degà.
