Més esport

No caminareu sols

Els esportistes catalans continuaran sent tan protagonistes a les pàgines d'El 9 Esportiu els pròxims quatre anys com ho han estat durant la cita olímpica

Cap lector d'El 9 ha descobert
ara la vàlua dels olímpics catalans

Les primeres espases dels esports minoritaris es lamenten que només tenen protagonisme mediàtic cada quatre anys, i si ho fan bé en els Jocs Olímpics. De raó, no els en falta. Hi ha esports i sobretot esportistes que viuen el seu moment de glòria en les cites olímpiques i després es passen el període entre Jocs entrenant-se en l'anonimat més absolut i amb una precarietat de recursos que no pateixen, per exemple, els jugadors professionals de futbol, bàsquet i fins i tot handbol.

Són els grans oblidats. Taekwondistes, remers, gimnastes, triatletes, ciclistes, piragüistes, jugadors d'hoquei sobre herba, de tennis de taula i fins i tot nedadors, tot i que la natació és un dels esports olímpics per excel·lència. Si sovint ho són els més destacats de cada esport, els que no aconsegueixen destacar en els campionats internacionals simplement són ignorats.

No tan sols

Però, com sempre, hi ha excepcions. Els esportistes catalans estan de sort perquè tenen una finestra oberta de presència en els mitjans escrits. Perquè els títols europeus i mundials de Joel González, la progressió d'Àngel Mullera, les medalles de Mireia Belmonte en els campionats de piscina curta, la solidesa de Berta Castells, l'eclosió de la magnífica generació de waterpolistes en el mundial júnior femení del 2011, la longevitat de Maria Vasco i les anades i vingudes dels jugadors de l'Egara i el Polo han tingut ampli ressò a les planes d'El 9 Esportiu durant l'olimpíada de Londres, és a dir, en el període que va entre l'agost del 2008 –quan es van acabar els Jocs de Pequín– i el juliol del 2012, quan es van inaugurar els de Londres. Cap dels nostres lectors ha descobert per primer cop la vàlua d'aquests atletes amb motiu dels Jocs Olímpics.

Els 86 catalans que acaben de tornar de la capital anglesa no han caminat sols, ni ho faran en els pròxims quatre anys, els que ens conduiran als Jocs de Rio. En aquest període, tots els esports disputaran com a mínim un campionat d'Europa i un campionat del món. A més, hi ha campionats estatals cada any, mítings, tornejos, reunions i, en el tram final, una cursa més o menys desesperada a la recerca de la mínima o de la convocatòria olímpica. Com en els últims quatre anys, ho explicarem. No només pel que fa als grans protagonistes de Londres, als medallistes, als que han guanyat diploma. Tampoc estaran sols els que no han pogut concretar les seves expectatives en la cita que es va acabar diumenge, ni els que no hi van poder anar o s'hi van quedar a les portes. Tots formen part d'un esport català que va molt més enllà dels mediàtics episodis protagonitzats per Pau Gasol, Carles Puyol i Dani Pedrosa.

En sentit ampli

En aquest diari, sempre hem apostat per l'esport català en el sentit més ampli. Per formar part de l'esport català no és imprescindible haver nascut a Catalunya. Per descomptat, són la base de la piràmide els nascuts al país, però també els que s'hi han format, s'hi entrenen i hi resideixen. Per això Joan Llaneras, malgrat no haver nascut a Catalunya, formava part de l'esport català en el moment del seu màxim esplendor esportiu, coincidint amb els Jocs d'Atenes i Pequín. Per aquesta mateixa raó, Brigitte Yagüe –mallorquina formada a Catalunya els últims 15 anys– té tot el dret a formar part de l'esport català. I Abdelaziz Merzougui, Jackson Quiñónez, Ayad Lamdassen i Igor Bítxkov, tots residents a Catalunya formats en clubs catalans. En tots aquests casos, per poder ser considerats espanyols han de ser considerats catalans. Com ho seria la waterpolista Ciara Gibson-Byrne, nascuda i formada a Catalunya, si decidís tornar a Mataró –on va descobrir aquest esport–, tot i que en els tornejos internacionals de seleccions continuaria competint amb Anglaterra o la Gran Bretanya, com ha fet en els Jocs de Londres.

Odriozola diu que els correus contra Mullera venien del mateix grup d'atletes de 3.000 m obstacles

Un dels grans protagonistes catalans dels Jocs de Londres ha estat Àngel Mullera. L'atleta de Lloret de Mar va ser víctima d'una persecució implacable –i fracassada– per part del COE i el CSD. José María Odriozola, president de la Federació Espanyola d'Atletisme en va parlar ahir a Marca: “Quan vam saber l'existència dels correus electrònics, el vam matxucar a controls, un al mes, d'orina i de sang. Mai va donar un valor anòmal. Quan ell va fer la mínima, el mateix grupet d'atletes de la seva prova, que havien fet la denúncia anònima anterior, la van repetir i a més la van enviar a un diari. De seguida em van trucar [s'entén que del CSD] i els vaig dir que no s'hi podia fer res més.” “Van insistir tant que el nostre comitè li va obrir un expedient per mal comportament”, afegeix Odriozola, en una confessió que voreja la prevaricació. També explica que les proves que, a la desesperada, van enviar el CSD i el COE al TAS eren que Mullera prenia “un medicament que no està prohibit”. “Volien que el matéssim, sense més ni més. Per què no el va inhabilitar d'ofici el Comitè Espanyol de Disciplina Esportiva? Perquè sabien que no tenien res substancial.”

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.