La història de Jessica Vall (Barcelona, 1988) destil·la detalls literaris o cinematogràfics. Recorda una de tantes narracions meravelloses i ensucrades, no exempta de girs narratius dramàtics, i amb la seva particular moralitat. La protagonista interpreta una trajectòria esportiva notable i discreta perquè prefereix prioritzar els estudis de biomedicina, fins que es llicencia. Aleshores, mentre medita seriosament la retirada per centrar-se en el món laboral, decideix donar una última oportunitat a la natació, seguint el consell del seu avi –mort fa poc– i amb qui manté una conversa imaginària. Ho tira endavant amb la condició que ha de ser al cent per cent, perquè ja no és cap adolescent i ha après a mesurar el valor del temps que fuig irremeiablement.

La seva voluntat es creua amb la seriositat, sacrifici i coneixement del seu entrenador al CN Sant Andreu, l'exnedador Jordi Jou, i estableixen una simbiosi perfecta. El 2012, amb 24 anys, més tard de l'habitual en una nedadora, comença l'eclosió i a acumular èxits: tres medalles en els Jocs del Mediterrani de Mersín i debut en un mundial, a Barcelona (2013); bronze en l'europeu de Berlín (2014); bronze en el mundial de Kazan (2015), i plata en l'europeu de Londres (2016). En aquest període, el seu marit té un problema de salut important i ella ha de passar nits a l'hospital per fer-li companyia. Se sobreposa a cadascuna de les adversitats i gràcies a una capacitat d'aprenentatge fora de sèrie, el progrés a la piscina és elèctric i aconsegueix embutxacar-se dos bitllets per als Jocs de Rio, on competirà en els 100 i els 200 metres braça.

Assegura que no canviaria cap punt ni cap coma del seu conte particular, tot i ser conscient que potser això l'hauria pogut portar a una cita olímpica amb anterioritat i ara presentar-se a Rio amb més experiència. Reconeix que només fa dos anys que va començar a veure clar que els Jocs es podrien convertir en una realitat: “Possiblement en l'europeu de Berlín del 2014, quan vaig veure que les meves marques havien baixat força, em vaig adonar que podia estar en els registres per aconseguir la mínima olímpica i vaig començar a treballar més fermament per a aquest objectiu. Fins llavors havia treballat fort, però no era conscient que podia arribar a uns Jocs. És a partir d'aleshores que ho vaig veure”. Amb tot, explica que malgrat les seves prioritats anteriors mai havia abandonat la idea de convertir-se en olímpica: “Els Jocs és el somni de qualsevol esportista i sempre es té present. Suposo que si m'hagués retirat abans ho hauria pensat, però com que encara estic en actiu...”

Ara, les portes de l'Olimp són obertes de bat a bat i “el pas dels dies s'està fent més dur”. Avui marxa a Rio amb la primera expedició d'esportistes de la delegació espanyola i s'estarà en un hotel i s'entrenarà a la piscina d'un club esportiu fins al dia 3 d'agost, que podrà accedir a la vila olímpica.

Els últims dies li han servit per reposar: “Tot el treball estava fet, i com a màxim es podien polir detalls de les sortides, dels viratges i de l'estil. Descansar és important, també en l'aspecte mental, per arribar a Rio plena d'energia.” L'any ha estat exigent, amb un començament de temporada en què va prioritzar el treball aeròbic i uns últims mesos, des que va acreditar les dues mínimes, amb més intensitat i concentracions a Font-romeu per treballar en alçada. En el darrer campionat d'Espanya, a Las Palmas, va demostrar la seva hegemonia en la braça en imposar-se en les tres finals: 50, 100 i 200 m.