Per 23è any consecutiu, tindrem fórmula 1 a Catalunya. Un privilegi, plenament justificat en termes econòmics –de la imatge, no cal ni parlar-ne–, que fa justícia al treball d'un equip que ha sabut estar a l'avantguarda i innovar fins i tot en circumstàncies econòmiques adverses. Ara que s'intueix que el pitjor moment ha passat i que com a país estem dividits en decidits, resignats, porucs i submisos, és un bon moment per recordar que en els últims dos anys el Circuit de Catalunya ha estat sotmès a la pressió d'un corrent d'opinió –que bufava de migjorn, del sud per als no iniciats– que argumentava que l'única manera que el gran premi català sobrevisqués era que s'alternés amb el de València. Aquesta ja era una cursa irracional en temps de bonança, resultat de la megalomania de l'il·luminat Francisco Camps, el president que passarà a la història per haver arruïnat el País Valencià.

Va ser tan fort el vent que el seu influx, juntament amb la racionalitat acadèmica de Mas-Colell, va arribar a generar dubtes en un govern pel qual, fins a l'11 de setembre del 2012, tot depenia de retallar. Aleshores, i en un acte no sé si de miopia o supèrbia, València no va voler saber res d'intercalar les curses. La resposta va ser que ells ja la farien cada any. Ben mirat, acceptar només li hauria servit per allargar la seva presència en el temps, perquè la sentència estava escrita pel preu d'un muntatge desorbitat i irrealment car. Babaus.

Tindrem GP català aquest any perquè les institucions (en aquest cas, Ajuntament i Diputació de Barcelona, menys escanyades que la Generalitat) s'han adonat que deixant-lo caure l'estalvi de diner públic no compensa el mal que es faria a l'economia del país. Per contra, la flaire que transporta avui el vent de migjorn diu que el del passat mes de juny va ser el seu últim gran premi. Catalunya té contracte vigent i solvència. Endavant.