Estic content, no una mica, sinó molt content. Hem trigat set anys perquè hem fet les coses al ritme que crèiem que havíem d'anar per tenir les màximes garanties. Es tractava de tornar bé de salut, i haver desenvolupat el coixí intel·ligent del 2009 al 2012 ens permet canviar el destí. Allò que creia que no podria ser, serà. Per nosaltres, això ja és haver guanyat. L'any 2009 el vaig fer amb la idea que fos el que Déu volgués [va acabar amb unes úlceres que van requerir un any i mig de repòs per curar-se]. Ara, amb el coixí, només m'he de preocupar de competir.

En l'aspecte competitiu, el Dakar m'ho ha donat tot. Van ser deu anys en moto. És un repte, una història, una aventura que m'ha canviat la vida. Haver descobert l'Àfrica em va fer millor persona.

Amb la moto, l'objectiu de cada dia quan m'aixecava era entrenar-me per guanyar. Ara tinc un repte personal nou, fer veure que la discapacitat no és un problema per competir a alt nivell. De fet, l'esport del motor és un exemple d'esport inclusiu, i això ens motiva.

La cursa no tindrà res a veure. Xile no forma part de l'itinerari i aquells castells de dunes a Copiapó, que no havíem vist en la vida, no hi són. El 2009 les especials eren llarguíssimes i es degradaven molt per als que veníem al darrere. Si no es van modificar totes les etapes, poc en va faltar. Ara hi haurà dos o tres dies de sorra, com a molt, però, a canvi, hi ha moltes etapes a Bolívia, a 4.500 m d'altitud de mitjana

És fonamental. Sense ell no hi aniria. Quan quedem atrapats a la sorra només puc animar-lo, i amb prudència. A més, coneix molt bé el cotxe i si percep alguna anomalia, em fa aturar de seguida.