Tenir una gran afició i lluitar, lluitar i lluitar, i no parar. No hi ha res més.

Primer de tot, prohibit caure. I, en segon lloc, respectar molt el motor. Amb aquestes dues coses, i amb la feina de l'equip, es pot arribar molt lluny. Pel que fa a la moto, ha de ser bona ja d'origen, i s'hi de treballar moltes hores. Quan han passat dues o tres setmanes de la cursa, ja comences a pensar en possibles maneres de fer evolucionar la moto. És tot un any treballant per a la moto. S'ha de ser com la formiga atòmica, no parar mai.

Són curses per a gent a qui agradi molt la moto. A casa nostra hi ha poca cultura de resistència, sembla que només existeixi Moto GP. En canvi, a França és brutal. L'any passat vaig anar al Bol d'Or del Paul Ricard, i des de dijous fins diumenge hi va haver 225.000 persones. Quan es corria a Montjuïc, hi havia molta afició per l'esport, i la gent vivia per l'esport i per la moto. Ara es viu pels calés i prou.

No té res a veure. El primer any que vam córrer a Le Mans ens vam clavar un castanyot brutal contra un mur, i tots els equips em van deixar peces sense conèixer-me de res. Fora de la pista tots som amics; ara, a la pista, campi qui pugui!

Això és brutal. A mi l'afició em ve del 1959, quan a Montjuïc la Ducati de Villa i Balboni va trencar el motor després de 23 hores i quart de cursa, quan tenien set voltes d'avantatge. Allò em va quedar gravat al cap. Fins que no cau la bandera de quadres, no val.