L’ombra de Bartzokas s’instal·la aquesta tarda a la secció i el vestidor del FC Barcelona en un duel d’Eurolliga que podria suposar la setena derrota consecutiva del conjunt blaugrana. Terrorífic. Sembla que no hagin passat els mesos. O que tot es mantingui igual de deteriorat. Però tot i que els mediocres resultats ho ratifiquin, no és el cas ni de bon tros. Sito Alonso ha dilapidat a marxes forçades la força anímica d’un nou grup, que fa setmanes està al complet i gairebé sense lesions. El tècnic grec no va tenir aquesta sort. Ni tampoc la mateixa plantilla. Sense comparar ni valorar les seves qualitats i currículum com a entrenador –va guanyar una Eurolliga, va triomfar amb el Lokomotiv i enguany és setè amb el Khimki–, va compartir o heretar decisions d’encert dubtós com el fitxatge de Claver, Koponen de base, Munford...

Sito Alonso ho ha tingut més fàcil. Però la gestió de grup i individual està posant en dubte la seva capacitat. Si més no, sembla que tot plegat li ve una mica gran. Tant de bo canviï. El seu to amb els mitjans tampoc ajuda. I no és la primera vegada. La innecessària enganxada, fa unes setmanes, en una prèvia amb un veterà periodista de TV3 li ha posat costa amunt l’entorn. I les derrotes, és clar. Intueixo que el madrileny abusa a vegades de voler ser Aíto García Reneses. Tant pel discurs com per la gestió del vestidor. Però d’Aíto només n’hi ha un. Irrepetible. En qualsevol cas, la classificació marcarà, com sempre passa en l’esport, el futur de Sito Alonso. Amb l’equip i el talent de què disposa, no descarto una sonora reacció. I tampoc crec que els directius i responsables de la secció prescindeixin al desembre del seu únic salvavides. Per això mateix Albert Soler no va esgotar la bala de Bartzokas fins a l’estiu. L’escut del 2017. Canviar de tècnic aviat és reconèixer errors de planificació a camp obert.

El cas de Pressey, sigui qui sigui qui el va fitxar, té més pecat, ja que la seva limitada vàlua per l’exigent Eurolliga es podia preveure. I més estant en el mercat del preestiu jugadors com Pangos o Granger. Incomprensible. Tant de bo no tornem a veure mocadors en un Palau cada cop més buit. Els més vells enyoren la competitivitat dels Epi, Sibilio i Norris en una època ja molt llunyana. Cert és que el mercat, la realitat i la competitivitat han evolucionat a una velocitat ferotge. Més raó per no cometre errors en l’essencial posició de base o encertar amb més assiduïtat amb projectes per explotar. Tenir com a planter i vinculats el Baskonia o el València encareix cada any més el producte i minva la credibilitat davant d’una grada cada cop més al límit.