Opinió

El gest de Thierry Henry

Doncs aquest senyor, enmig de la pressió i l’ambient carregat, s’atura al petit detall

Dilluns 10 de desembre. Sala de premsa de l’Estadi Lluís II de Mònaco, prèvia al Mònaco-Borussia Dortmund. Parlen Thierry Henry, tècnic monegasc, i Benoït Badiashile, central de 17 anys. Respon Henry qui, en acabar, s’aixeca elegantment per abandonar la sala. Anant cap a la sortida, topa amb la cadira deixada per Badiashile. Henry s’atura, frena en sec, i clava els ulls al clatell del jove central, que és a punt de creuar la porta. Però com si ho notés, com si entengués que el cridaven, Badiashile es gira amb cara de penedit. Sense aixecar els ulls de terra, retorna a la seva posició, ordena la cadira i desapareix lentament, precedint el seu tècnic, que l’esperava pacientment. Si voleu, és un gest anecdòtic, sense més ni més, però reflecteix tantes i tantes coses sobre el futbol actual i la societat que l’envolta, que val la pena entrar-hi.

Comencem pel peix petit. Benoït Badiashile. Dos detalls. El primer, el fet d’aixecar-se i marxar, sense deixar les coses a lloc. Un petit fet en el que és un món perdut. El dels joves futbolistes. La seva acció escenifica el futbol d’avui, amb les estrelles sense tocar de peus a terra. Jo, ara i aquí. Narcisisme com a forma de vida. Intencionat o no, com segurament és el cas del protagonista. La història de Badi té un segon capítol. La mirada. Quan s’adona del que ha passat només veient el seu tècnic. Acota el cap a mode de disculpa i corregeix el camí fet. Aquest gest denota humilitat i confiança cega en el seu entrenador. Mostra capacitat de correcció. I ensenya un respecte cap a la figura del tècnic. Aquell gest ens reconcilia en la relació d’autoritat entre entrenadors i jugadors.

I després hi ha la figura d’Henry. Primer, l’elegància que el caracteritza. Conscient del seu rol i de la seva imatge, Henry ho juga amb perfecció. Chapeau. Però hi ha dos elements més. El primer, la situació en què es troba Henry. Des que ha agafat l’equip, en la seva estrena com a tècnic, ha jugat onze partits. Dues victòries. Només dues victòries. Dos empats. I set derrotes. Un bagatge tan pobre que ens porta a pensar en un home decebut, abatut i a la corda fluixa. Doncs aquest senyor, enmig de la pressió i l’ambient carregat, s’atura al petit detall. I ens recorda que hi ha coses que estan per sobre de tot. I tercer, l’ascendència que té sobre els seus futbolistes. Henry és un mite del Mònaco, del futbol francès i una estrella mundial. I la devoció amb què responen els seus jugadors demostra que la seva condició de referent està per sobre dels resultats.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.